No fa ni tres mesos que Ciutadans demanava la supressió de tota l’estructura d’exteriors de la Generalitat. A la votació que es va fer al ple, el PSC li va donar suport a la majoria de punts i el PP a tots. Un PP que, quan es va crear el Departament d’Exteriors, va portar aquesta denominació al Tribunal Constitucional i, oh sorpresa, se li va donar la raó. El departament es diu d’Acció Exterior perquè el TC considera que les relacions exteriors són una competència exclusiva de l’Estat.
Doncs bé, ahir mateix Ciutadans va presentar un text al Parlament demanant al govern de la Generalitat que reconegui Juan Guaidó com a nou president de Veneçuela. És una contradicció flagrant que amb una mà es vulgui capar la visibilitat al món de Catalunya i amb l’altra es vulgui usar el Parlament i el Govern per sumar suports internacionals a la llista de partidaris de Guaidó. Ciutadans demana el 155 perquè considera que el govern de Quim Torra és ‘colpista’. I ara li demana a aquest colpista que reconegui el gest tan democràtic que ha fet Guaidó, que s’ha erigit líder sense passar per unes eleccions. I per més surrealisme li demana que ho faci a través d’unes funcions que, en qualsevol altra circumstància serien portades al Constitucional per il·legal. És el món al revés.
El cas de Veneçuela és un d’aquells afers tan complexes que aconsella una visió polièdrica abans de proclamar als quatre vents si vas a favor de Nicolás Maduro o de Juan Guaidó. Però en clau interna sí que ha servit per posar un mirall que reflecteix contradiccions, com la de demanar-li a una comunitat autònoma que assumeixi un rol que t’has afartat de dir que no li pertoca. Si la República no existeix, idiota, no n’exigeixis després que adopti posicionaments que són propis d’un estat independent. N’hi ha més de contradiccions: per exemple, PP, Ciutadans i Vox acusen de colpistes els que posen urnes i ara troben Guaidó com un president legítim malgrat que s’ha autoproclamat líder del país de manera unilateral. I clar, consideren que un president que, agradi més o menys va seguir totes les passes de la legislació establerta, no és el president legítim del país.
Per acabar-ho d’adobar, demanen que s’escolti la veu de les multitudinàries manifestacions que recorren els carrers de ciutats veneçolanes, fan proclames a que parlin les urnes de nou i obvien que l’enfrontament civil ha provocat ja desenes de morts. Ni PP, ni Ciutadans, ni VOX parlen de la majoria silenciosa que no es manifesta, no consideren que Veneçuela estigui dividida ni tampoc retreuen a ningú que fer valdre unes idees comporti confrontació social, a vegades fins i tot amb violència pel mig. Per no parlar, evidenment, de la reflexió que sorgeix sobre si el què passa al país llatinoamericà forma part d’aquells problemes reals de la gent que tan s’esgrimien quan hom defensava el dret a l’autodeterminació de Catalunya.
Veneçuela ens ensenya també que les relacions internacionals són molt capricioses i que no obeeixen a cap lògica ni criteri. L’apel·lació als drets humans que es fa servir amb tots els països de l’eix bolivarià no serveix quan es venen armes i trens d’alta velocitat a l’Aràbia Saudita, quan es comercia amb la Xina o quan et deixes estimar i patrocinar per Qatar. I el mateix passa quan has de defensar el cop de Guaidó després que, durant anys, has mantingut aferrissadament que per canviar el marc jurídic vigent no s’ha de trencar sinó, com a molt, reformar-lo a través de les vies legals previstes en la pròpia Constitució; per més injusta que la trobis (com és el cas veneçolà). La metàfora es completarà si detenen a Guaidó (que ara està en parador desconegut en lloc de ser un fugit de la justícia), ja que aleshores passarà a ser, ell sí, un pres polític.
