CiU, responsables o babaus?

"Els que diuen que CiU ha salvat Zapatero estan equivocats. Quin motiu pot tenir Mas per salvar la persona que l'ha enganyat repetidament"

Hi ha força sorpresos amb la decisió de CiU d'abstenir-se en la votació del Congrés dels Diputats que va convalidar el Decret de mesures per intentar aturar la crisi econòmica i evitar que Espanya esdevingui una nova Grècia. Hi ha qui no entén que, tenint al seu abast la possibilitat de fer caure Zapatero hagin malbaratat l'oportunitat. La veritat és que una primera lectura porta a aquesta conclusió. Primer, les mesures de Zapatero per fer front a la crisi arriben tard i malament, són escasses i afecten els sectors més desafavorits de la societat, per tant la temptació de votar-hi en contra havia de ser alta. Segon, Artur Mas i Duran tenen prous motius polítics i personals per no moure cap dit en defensa del líder socialista.

Però els polítics que tenen un concepte de la cosa pública com a servei a la societat, aquells que per damunt de tot creuen en la dimensió del be comú, han de saber que hi ha moments que les velles factures pendents, la bilis acumulada, s'han d'aparcar i actuar amb responsabilitat. La frivolitat amb la que ha actuat durant els darrers anys el president Zapatero, no volent admetre que la crisi econòmica era un fet i també afectava Espanya, no prenent cap mesura per apaivagar els seus efectes i, al contrari, incrementant el dèficit amb mesures populistes molt bolivarianes però poc europees han cultivat un clima de desconfiança internacional sense precedents. En aquests moments l'Espanya de Zapatero és un Estat vigilat, tutelat, pels poders econòmics internacionals que no es refien de la capacitat del govern espanyol per implantar mesures serioses, on els que han de certificar la fiabilitat del deute estatal li rebaixen el crèdit i on el perill d'una actuació poc madura ha aixecat tots els llums d'alarma de la Unió Europea i de les economies mundials. No són una casualitat les gestions directes, fa pocs dies, dels responsables del Fons Monetari Internacional (FMI), la Unió Europea, el president dels Estats Units, Barak Obama, o del primer ministre xinés per garantir que Zapatero tallés l'hemorràgia econòmica d'una Espanya convertida en una amenaça per l'estabilitat de l'euro. Tampoc ho són les reunions, els contactes i les trucades dels poders econòmics i financers espanyols als líders del PSOE, del PP i de CiU perquè tinguin una actitud responsable davant d'una situació que no és cap broma, ni és per jugar a veure qui la diu més grossa o qui la fa més espectacular. Davant d'aquest retrat, fosc, molt fosc, solament aquells que mai podran aspirar a proposar un projecte majoritari a la societat, o els que han fet de l'arribada al poder al preu que sigui, un raó de ser, poden donar-hi l'esquena.

Fins i tot divendres, a la tertúlia d'El matí de Catalunya Ràdio, una persona poc sospitosa de connivència, proximitat o afinitat a CiU, Pere Portabella –de casa bona però d'idees que la modernitat eufemística ha definit com a ecosocialistes quan sempre se n'havia dit comunistes-- elogiava la responsabilitat d'un partit nacionalista que podent fer sang, va optar per fer allò més difícil: pensar en la gent, en el futur de les persones i en les conseqüències d'una sotragada més dura per Espanya. Els experts coincideixen a valorar que les mesures aprovades dijous al Congrés ni són les millors, ni les més justes, ni les més adequades. En sobren algunes –sobretot, les que carreguen en els més dèbils, els pensionistes--; i en falten d'altres, bàsicament les que fan referència a la reforma del mercat laboral –per donar més estabilitat al sistema—i a les mesures de competitivitat i productivitat. Però hauria estat molt pitjor no aprovar-ne cap; hauria estat perjudicial pel futur d'Espanya, per tant, també de Catalunya, tombar la tisorada de ZP i, a més, fer caure el seu govern. Ara, aquesta no pot ser la prioritat. Ha de ser sortir del pou.

Els que diuen que CiU ha salvat Zapatero estan equivocats. Quin motiu pot tenir Mas per salvar la persona que l'ha enganyat repetidament, que vol donar per tancat el model de desplegament autonòmic i que té el seu alter ego català, el seu soci, el seu germà de sang (no seria just parlar del PSC com una franquícia) intentant-lo laminar amb la comissió d'investigació com la del cas Palau? Cap ni una. Feia dos dies que Zapatero buscava Artur Mas per demanar-li el seu suport per tirar endavant les mesures econòmiques i el líder de CiU ni es va posar al telèfon. No es tracta de salvar Zapatero. Dijous al Congrés el que es discutia era salvar Espanya, i de retruc Europa, d'una situació insostenible i de conseqüències imprevisibles.

Després del debat del dijous han quedat clares algunes coses: que Espanya i Catalunya no es mereixen un governant tant poc de fiar i tant frívol com Rodríguez Zapatero; que l'alternativa, el PP de Mariano Rajoy, s'ha guanyat el descrèdit d'una Europa que sempre li retraurà haver-la posat a la l'extrem de l'abisme; que alguns partits mai podran aspirar a ocupar la centralitat política perquè viuen instal•lats en la mediocritat, i que el nivell de la política espanyola està a l'alçada d'un bosc de bonsais.

Dues últimes observacions: malgrat que no seria just, CiU també córrer el perill que una part de la societat percebi els seus gestos no com el d'una formació responsable sinó com el d'un partit poruc i babau. I, últim, Zapatero ha pogut aprovar la seva tisorada necessària per plantar cara a la sagnia de la crisi però que no s'enganyi: no és un èxit. És una amarga victòria que ha evidenciat que la seva estrella s'ha esfumat i que, ara mateix, és un mandatari dèbil, feble, vulnerable i, sobretot, humiliat.

 
 

Comentaris