“Hem donat suport a molts tipus de govern per tirar endavant en moments de dificultats econòmiques”
Artur Mas, candidat de CiU a la presidència de la Generalitat
En el moment precís, justament quan Zapatero és a punt d’ofegar-se, Artur Mas i Josep Antoni Duran han mostrat el flotador que tenen a les mans. És un flotador bonic i de qualitat, de resistència acreditada, fet de bons materials i amb totes les garanties. Les elits de Barcelona i Madrid – sobretot aquestes darreres – han redescobert així el discret encís del nacionalisme català majoritari fent les funcions de partit centrista a escala estatal, sempre més responsable i amb més sentit d’Estat – ai las! – que les dues gran formacions nacionalistes espanyoles, PSOE i PP, tanto monta, monta tanto. De cop i volta, i com per art de màgia, ningú no vol recordar aquells titulars en què s’acusa Mas de “deriva sobiranista” i de “radicalisme maximalista”. Els mateixos que fa uns mesos eren titllats de trencadors del pacte constitucional i imitadors d’ERC ara són lloats com a socorristes de luxe. El panorama és negre com la gola del llop.
La pregunta, entre la gent que volem una Catalunya amb més llibertat i més poder, és obligada: CiU ha de salvar Zapatero? La resposta que surt del cor i de l’estómac és un “no” rotund i rodó, sense matisos. Que es foti Zapatero i que sàpiga, finalment, que no es pot enredar tothom tothora. Que Zapatero pagui per la seva frivolitat, per la seva inconsistència i per la seva estultícia convertida en doctrina per a babaus… Zapatero i Rajoy ja s’ho faran, per ells va el pollastre! Molt bé. Tot això surt de l’ànima i és el resultat lògic i comprensible de la política de terra cremada practicada per socialistes i populars vers Catalunya i vers CiU. Tot això té sentit. Però tot això també amaga un fet central, que no podem deixar de banda: mentre Catalunya segueixi enganxada al carro d’Espanya, la crisi econòmica que vivim i la gestió que en faci o en desfaci el govern central afecta directament la vida de tots els catalans, ho vulguem o no. És, aquesta, una dada objectiva.
Ens agradi o no, el gabinet espanyol mena la sort col•lectiva de Catalunya, país on la xifra d’aturats creix a velocitat sideral i on les petites i mitjanes empreses – la base del nostre teixit productiu – han de plegar o es veuen abocades a continuar cada cop més precàriament. Les coses es posen magres per a molta gent. Aquesta és la realitat. El govern de la Generalitat, mig per manca de competències i diners, i mig per manca de voluntat política, no fa res. Tot depèn de Madrid. Salvar Zapatero? Aquesta no és la qüestió. En realitat la pregunta és una altra: podem fer o no alguna cosa per evitar que aquesta nau, on per força som embarcats, acabi rebentada contra les roques? Si no fem res, tots podem acabar sent víctimes d’un naufragi de proporcions colossals. I els catalans tenim més números de prendre mal que els extremenys, els andalusos, els castellans o els gallecs, per raons òbvies.
Què ha canviat, doncs, respecte d’aquell 1993 en què Jordi Pujol va treure les castanyes del foc a un Felipe González que ho tenia tot en contra? Ha canviat el més important: CiU ja no té dret a esperar cap canvi de mentalitat ni cap gir històric a Madrid. Ja no hi ha esperança ni pedagogia, tot s’ha clarificat. Si Mas i Duran ofereixen el flotador, ha de quedar clar que no és per fer cap favor a Zapatero ni al PSOE, l’objectiu només és evitar més penes i tràngols als catalans, primers castigats per la crisi. I d’aquesta manera s’ha d’explicar sense embuts. Això, és clar, també generaria dos efectes interessants per al nacionalisme majoritari: regalaria protagonisme i, a la vegada, deixaria en fora de joc el PSC, perdut entre les neurosis del tripartit i el menyspreu patològic dels companys federals del carrer Ferraz.
Tanmateix, que ningú s’enganyi al carrer Còrsega: contribuir a endreçar la política econòmica de Zapatero no és cap drecera ni cap porta secreta per arribar a la presidència de la Generalitat. Encara que els senyors de La Caixa i altres notables acabin aplaudint Mas per fer allò que toca en el moment que toca, la victòria no serà fàcil ni serà fruit que caurà de l’arbre. La darrera batalla més important de Mas segueix oberta i reclama molts esforços. Res serà un regal. CiU no ha de salvar ningú, només ha d’evitar – si és que pot – que Catalunya s’acabi d’enfonsar.
