El circ de l'equilibrista il·lusionista

"L'il·lusionista acapara l'espai que l'oposició, perpètuament mirant cap al dit que assenyala la lluna i oblidant la lluna, deixa lliure"

Ara, la justícia ha anul·lat el tancament de la ciutat i la Comunitat de Madrid imposat per la sanitat de Salvador Illa. És l'últim capítol en el duel a garrotades entre l'il·lusionista i la presidenta de la CAM, que surt del seu somni per anotar-se, o això pensa ella, un punt davant de el govern central. I així, cada dia. Ja ens deia Larra que escriure (a Espanya) és plorar. Jo afegiria que escriure a Madrid, ser corresponsal a Madrid, és com ser corresponsal de guerra: vessaràs llàgrimes de desesperació, de frustració, de desconcert. Ja sé que a tot arreu passen coses, i miri vostè l'enorme embolic polític (i ciutadà) a Catalunya, sense anar més lluny. Però em temo que el d'aquí, des d'on escric, és una cosa pitjor: tants són els fronts bèl·lics que s'han de cobrir.

Si hi ha dues Espanyes, com deia Machado (jo crec que en són més) hi ha a almenys dos madriles en pugna perpètua: el de el nord i el del sud, que és on s'acarnissa el virus; el de La Moncloa i el de la Porta del Sol, una batalla sense quarter en la qual el benestar ciutadà és el que menys compta: l'important és escombrar l'adversari, que és més aviat rival a mort. Narrar el dia a dia a la capital, que és ara com un Wuhan en versió nacional, amb bars, llibreries i oficines tancades, desertes, és situar-se en la perpètua equidistància, en la perplexitat d'intuir que cap dels bàndols en lluita té plena raó, sinó més aviat tot el contrari.

El que passa és que, per sobre de tot, se situa l'il·lusionista. I costa molt no centrar-hi exclusivament l'atenció, els ulls i les orelles del cronista, què vol que li digui. Ell acapara l'espai que l'oposició, perpètuament mirant cap al dit que assenyala la lluna i oblidant la lluna, deixa lliure.

L'il·lusionista fa que el seu pianista favorit toqui l'Himne de l'Alegria en un país colpejat per la tristesa de la pandèmia i la desesperança, mentre explica als ambaixadors europeus, i als teleespectadors tots, com modernitzarà i canviarà la nació. Després se'n va, a la velocitat de llamp Falcon, a Algèria, a arreglar això del gas, sense que importi gaire què dimoni és això, i al cap de poques hores el veiem a Barcelona acompanyat pel Rei, més que acompanyant el Rei. El mateix Rei, per cert, la visita del qual a la mateixa Barcelona va prohibir l'omnipresent il·lusionista una setmana abans. Perquè l'il·lusionista sap rectificar quan no li surten els trucs de màgia i sap com caminar per la corda fluixa, em sembla que sense xarxa, fent compatible –intentántant, més aviat– Ciutadans amb Esquerra, la vicepresidenta primera amb el vicepresident segon, tots dos amb la vicepresidenta tercera, Irene Montero amb Inés Arrimadas, les churras amb les merinas.

 

I cregui'm, escolti, que a l'il·lusionista li admeto i reconec valors: en política, la màgia de les aparences, aquesta que tan bé domina l'ajudant en l'espectacle d'aquest modern Houdini, té de vegades tanta importància com el fons, els continguts. I no sempre és fàcil delimitar unes coses d'unes altres. I ja dic que escriure sobre tot això en aquest Madrid que és l'epicentre de les tempestes pot ser que no sigui exactament per plorar, però sí per tornar-se una mica boig contemplant l'equilibrista-il·lusionista i el seu assessor àulic en ple procés d'invenció d'escenaris atractius per a la ciutadania-espectadora. No sé si ens trauran d'això ni si tindrem el pa assegurat –que probablement, sí–, però, per descomptat, el que tenim assegurat és el circ. Que és, almenys, la meitat del  panem et circenses de Juvenal.

I sobre aquest circ prometo escriure quinzenalment des d'aquesta columna, que tan generosament em brinda aquest diari. No li asseguro ser del tot objectiu, que l'objectivitat, en el periodisme i en la vida, és, com se sap, molt subjectiva. Però sí que em comprometo a anar detallant, des de la independència a la qual em forço, el que facin els trapezistes, els que es presenten com a mags, els elefants, els domadors de lleons amb els seus fuets, els nans i els pallassos. I el director de pista. De tot això, que abundava en els antics circs abans que els animals fossin prohibits, en tenim molt en aquest enorme cenacle, en aquest mentidero nacional, abans la capital més bulliciosa del món. Temps pretèrits...

Gràcies, doncs, per acollir-me. Estic segur que no sempre estarà vostè d'acord amb el que opino, però ni em vull callar res del que pensi ni perdré mai una vocació de polèmica que sotmetré en tot moment a la crítica de qui veritablement ens ha d'importar als que ens dediquem a això: la de vostè, el lector.

 

Comentaris