El cinisme d’En Comú Podem sobre els Jordis

"És molt il·lustratiu que vostès, que han encunyat el lema “¡Claro que Podemos!”, ens diguin ara, escarxofats al Gobierno de España, que no poden alliberar persones innocents"

Ha fet més pel desemmascarament d’En Comú Podem la seva arribada al Gobierno de España que no pas el conjunt de fonamentades crítiques que li ha dedicat bona part de l’independentisme aquests darrers anys. Tota la seva oratòria de faristol o mediàtica s’ha desfet en quatre dies com un gelat al sol i ha quedat convertida en xerrameca. No només s’han revelat com a fervents monàrquics –les reverències de Pablo Iglesias al seu rei són molt vistoses, i també ho són els comentaris referits al monarca i a la seva dona: “Son encantadores”–, sinó que també s’han revelat com a encobridors de torturadors condecorats i com a fervents militaristes, lliurant la gestió de la crisi pandèmica a un estol de generals uniformats que dia rere dia donaven el seu “parte de guerra” radiotelevisat en la línia dels règims dictatorials. En altres paraules, allò que els comuns-podemites haurien blasmat si el Gobierno de España estigués en mans de PP-Ciudadanos-Vox, és exactament el que ara han fet PSOE-Podemos. És veritat que al final no els ha quedat més remei que amagar els generals darrere d’una cortina, però no pas com a fruit de cap replantejament. Ho han fet perquè les fortes crítiques i la riota que generaven a Catalunya els han desmuntat la parada.

Tanmateix, hi ha una altra qüestió que aquests dies posa en evidència el cinisme ideològic d’En Comú Podem, o, si es vol, la seva autèntica ideologia, d’arrel netament espanyolista. Em refereixo al tema dramàtic dels presos polítics, i més concretament a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Els Jordis. Parem atenció en aquestes paraules de Pablo Iglesias referides a ells, el 28 de maig passat: “Dos demòcrates que hauran de formar part del debat fonamental per superar des del consens i la legalitat un conflicte polític que ha fet molt de mal”. I en aquestes altres: “El Gobierno de España complirà la llei, i la llei la dicten els tribunals, ens agradin més o menys”. I mirem què ens deia també Iglesias, abraçat a la seva col·lega Ada Colau, el 2 de novembre de 2017: “M’avergonyeix que en el meu país s’empresoni els opositors”.

Deixant de banda que Pablo Iglesias diu unes a coses a Catalunya i unes altres molt diferents a Madrid, reflexionem per poc que sigui sobre aquestes frases i veurem fins a quin punt tot és fum, pura comèdia enganyívola per a ànimes càndides o per a cínics desinhibits. Senyors i senyores d’En Comú Podem, si els Jordis són dos demòcrates que l’únic crim que han comès és ser opositors d’un règim dictatorial com l’espanyol, què hi fan a la presó sota el seu Gobierno? Probablement, és clar, respondran que l’Estat espanyol no és un Estat dictatorial. Però si no ho és, com és que té exiliats i presos polítics? Què hi fan, doncs, els Jordis a la presó? No, no s’hi val a dir que “hauran de formar part del debat polític”. De quin debat? I quan? Quan vostès els obrin la porta de la cel·la?

Provoca vergonya aliena sentir dir En Comú Podem que el Gobierno de España no té poder per alliberar els opositors empresonats, quan és prou sabut que va ser precisament el Gobierno de España, amb el suport del PSOE, a través de mil cinc-centes maniobres, algunes sense escrúpols i d’altres per sota de la taula, qui els va tancar entre reixes. Quin cinisme més gran, excusar-se en uns tribunals que, si van poder practicar la seva ideologia franquista engarjolant mig Govern de Catalunya i perseguint l’altre mig, va ser gràcies a les denúncies, incriminacions o maquinacions fetes, entre d’altres, pel Partit Socialista, el soci de govern de Podemos.

 

Com es pot ser tan fal·laç? Com pot, un partit que parla de drets humans cada deu minuts, formar part del govern d’un Estat que viola aquests drets sistemàticament? Vostès, senyors i senyores d’En Comú Podem, vostès, senyors Pablo Iglesias i Jaume Asens, vostès, senyores Ada Colau i Jéssica Albiach, són també empresonadors de persones innocents, vostès tenen presos polítics i exiliats. I tenir opositors al règim en aquesta situació és una clara, flagrant i escandalosa violació de la Declaració Universal dels Drets Humans.

No, no és la “llei” qui els empresona, de cap manera!, perquè una llei que viola els drets humans no és llei, és totalitarisme, és feixisme. Cap govern democràtic pot tenir lleis d’aquesta mena al seu Estat, i si les té és que ni aquell govern ni aquell Estat són democràtics. Les lleis que violen els drets humans no sols no han de ser acatades, sinó que, per principi i dignitat, han de ser transgredides. És molt il·lustratiu que vostès, que han encunyat el lema “¡Claro que Podemos!”, ens diguin ara, escarxofats al Gobierno de España, que no poden alliberar persones innocents. Molt il·lustratiu. És mentida, per tant, que els avergonyeixi que al “seu” país s’empresoni opositors. És mentida per dues raons, si més no: una, perquè vostès no en tenen, de vergonya; i dues, perquè en són els carcellers.

 

Comentaris