A molta gent se li farà llarg el cap de setmana a l’espera del tancament dels col·legis electorals i l’arribada dels primers resultats, i és normal: poques vegades unes eleccions generals havien adquirit, a Catalunya i a Espanya, la transcendència de les de demà tant en l’eix ideològic esquerra-dreta com en el nacional Catalunya-Espanya. Amb la lupa posada al nostre país, em permeto suggerir algunes claus interpretatives per diumenge a la nit quan hi hagi els resultats sobre la taula.
Peres amb peres i pomes amb pomes. El sostre de vots de l’independentisme és conegut: els 2.079.340 vots assolits a les darreres eleccions al Parlament. Però per conèixer l’estat de salut i mobilització d’un partit o un moviment, la comparació correcta és sempre amb les anteriors eleccions del mateix tipus. La dada a retenir de cara a les anàlisis de demà, per tant, és la de les darreres eleccions espanyoles: 1.111.133 vots i 32,09% del vot. Això val per a l’independentisme i per a tothom, caldrà comparar amb les darreres eleccions del mateix tipus.
La foto, millor quan sigui sencera. En l’aferrissada pugna particular entre ERC i JxCat, el resultat de diumenge dirà sens dubte moltes coses, però la fotografia no serà completa fins d’aquí un mes, quan es comptin els vots de les municipals i les europees. Serà aleshores, amb el cicle electoral conclòs, que s’apreciaran tots els matisos sobre les preferències dels votants. De moment, de cara a demà, dos detalls a observar més enllà de la diferència de vots i escons entre els uns i els altres. El primer, la capacitat de penetració d’ERC a l’àrea metropolitana de Barcelona, autèntica obsessió dels de Junqueras en la seva estratègia de construir una majoria independentista imbatible. El segon, l’ombra de l’antiga Convergència: al 2016, el candidat era Quico Homs i a la papereta hi havia directament les sigles CDC, ben soles. Si JxCat, teòricament una operació d’ampliació i superació de l’espai convergent, no és capaç de superar el resultat de Quico Homs-CDC (8 diputats i 13,92% del vot), pot haver-hi convulsions internes.
L’impacte sobre la batalla de Barcelona. Fa tres anys, Barcelona va influir sobre les eleccions generals, i aquest cop el viatge serà de tornada: seran les eleccions espanyoles les que influiran sobre Barcelona, ja que la ciutat haurà de decidir alcalde sota l’impacte polític, mediàtic i psicològic de les generals. Els comuns van aconseguir una victòria espectacular fa tres anys (12 diputats i 24,5% del vot) propulsats en bona part per la victòria d’Ada Colau a les municipals de 2015. Ara, la caiguda d’aquest espai que pronostiquen les enquestes pot significar un cop molt dur per a la candidatura de Colau. També la pugna per guanyar diumenge entre ERC i el PSC té conseqüències a Barcelona. Si ERC aconsegueix la fita històrica de guanyar unes generals per primera vegada en la seva història, l’empenta per a Maragall seria formidable, potser definitiva. En canvi, si qui guanya és el PSC, Jaume Collboni pot tenir unes opcions que fins ara les enquestes no li han atorgat i convertir la lluita Colau-Maragall pel primer lloc en un Colau-Maragall-Collboni.
Torna el PSC? El vot útil de procedències diverses i, sobretot, la deriva ultra en fons i forma de Ciutadans pot retornar al PSC un protagonisme que feia anys que havia perdut. A Catalunya hi ha molta gent contra la independència, però no tanta a favor de la crueltat, la repressió i la deshumanització dels independentistes. I encara menys a favor dels pactes amb la ultradreta d’arrel franquista. Arrimadas i Rivera han regalat una autopista a Iceta i aquest l’està aprofitant sense necessitat de moure’s un mil·límetre del seu no a la independència, al dret a decidir i al referèndum. El PSC no tornarà mai més a ser el que va ser, però si Sánchez aconsegueix formar govern tornarà a ser un actor rellevant. Només una victòria del trifachito a Espanya pot avortar aquest moviment de fons a Catalunya.
I Endavant, què hi dirà? La CUP va optar per no presentar-se a les eleccions espanyoles en una votació interna on es va imposar la majoria d’Endavant. Va ser aleshores quan Poble Lliure, partit també integrat a la CUP, va decidir fer ús de la seva autonomia i buscar aliances per presentar-se al marge de la CUP. El resultat va ser el Front Republicà en coalició amb els d’Albano-Dante Fachín. Després d’amenaçar amb mesures disciplinàries que no ha executat, Endavant ha entrat en un silenci absolut. Si diumenge el Front Republicà obté representació, Poble Lliure haurà assestat un cop molt dur a l’hegemonia d’Endavant dins la CUP. Segons com uns i altres gestionin la situació, podem assistir al final de la CUP tal com l’hem conegut fins ara.
