Ciència, paciència i futur

"A la universitat, la responsabilitat institucional i col·lectiva és intocable i el valor d’aquest interès col·lectiu és i serà fonamental com a factor de transformació de futur"

Massa sovint es té una percepció de les universitats públiques més antigues -i penso de manera preferent en la meva universitat, la UB-, avancen amb lentitud, amb una tendència anacrònica a burocratitzar les iniciatives i la gestió. Massa sovint es visualitzen com un elefant gran i poc àgil. No dic que no hi hagi estat així moltes vegades però aquests dies s’ha demostrat que han sabut  posar-se a córrer amb velocitat, precisió i eficàcia. Hem de recordar que els elefants són animals molt poderosos, potents, intel·ligents, amb molta memòria i, sobretot, tenen cura de les seves manades i cries d’una forma obsessiva.

Certament, ara és el moment de ser àgil en fer front a un escenari fins fa quatre dies ignot, impossible de defugir i tossudament present per molt que es vulgui minimitzar. Però les universitats públiques de llarga trajectòria són institucions especialment fortes per encarar aquest repte, si s’encaren bé i s’afavoreix la suma d’esforços. Es preguntaran la raó d’aquesta certesa, un cop he apuntat que són institucions sovint poc preparades per la resposta ràpida (incloent la meva universitat, la de Barcelona). Esmentaré tres elements: la resiliència, la complexió institucional i la projecció de futur.

El primer argument, doncs, és el de la resiliència, entesa en el seu sentit més ample, no en el sentit restrictiu de la Psicologia Diferencial acadèmica. La universitat, essent la Universitat de Barcelona un molt bon exemple, ha resistit durant més de vuit segles a una Europa convulsa i poc confiable (vaja, com ara mateix). No som l’única institució capaç d’aquesta resiliència, però les altres estan més properes a la fe i ara és el moment de la ciència. Resiliència i ciència, com a combinació especialment afortunada.

En segon lloc, les universitats són institucionals, extraordinàriament institucionals i això és una garantia per avançar. Ho som molt més que moltes altres entitats en les que els interessos d’alguns pesen més que els interessos col·lectius. Certament, a la comunitat universitària també hi ha mirades curtes en detriment de la visió ample i col·lectiva. Clar que hi és, i potser massa. Però quan cal posar en valor la transcendència d’allò que fem, i inclús quan exercim la crítica ferma, tothom assumeix un paper que posa la salvaguarda institucional per sobre de tot. Forma part de l’ADN de l’acadèmia –tant del professorat com del personal d’administració i serveis i estudiants-.  Fins i tot, som capaços de donar suport a iniciatives internes que no veiem clares amb l’objectiu de no desestabilitzar. En moments complicats, posem per davant la gestió tranquil·la –i no tant- en comptes del debat aferrissat. A la universitat, la responsabilitat institucional i col·lectiva és intocable i el valor d’aquest interès col·lectiu és i serà, fonamental com a factor de transformació de futur.  Això no vol dir combregar amb rodes de molí. Però tant important és remar en la mateixa direcció com promoure la autocrítica i el debat intern, però tot en el moment que calgui, mai a destemps.

 

La tercera és que, per definició, les universitats són eines de futur. I mantenen, sempre, la confiança de la ciutadania, com reiteren les dades del Centre d’Estudis d’Opinió. N’hi ha prou, a dia d’avui, en veure l’esforç sobrevingut, en un temps record, per donar la millor docència en el nou escenari; n’hi ha prou en esmentar l’impressionant funcionament i desplegament de les facultats i centres de recerca. Tot i que poden ser, a vegades, un xic lentes, no podem deixar de reconèixer la participació i compromís de tota la comunitat universitària.

Segur que perdre aquest estereotip d’institució lenta és un repte i un objectiu específic de les Universitats en el futur proper. Però afirmant amb tota rotunditat que, atesa la seva capacitat de resiliència, la seva mirada institucional i la seva capacitat per generar coneixement, toca confiar més que mai en el nostre sistema universitari. La confiança que ens dona la societat va lligada, justament, a cuidar els compromisos amb el futur, més enllà del curt termini de la política. Ras i curt, no seria raonable que les millors eines que tenim per encarar aquest futur, l’educació i la recerca, quedessin fora de les àrees prioritàries d’atenció i confiança social, econòmica i política. Seria com deixar de treballar en la generació de vacunes futures d’eficàcia real. Potser és lent, però tossudament segur.

 

Comentaris