JxSí no és Syriza, de la mateixa manera que la CUP no és ANEL, les sigles del grup conservador, nacionalista i euroescèptic que comparteix govern amb Alexis Tsipras. I tanmateix, el bloqueig polític provocat per la CUP a Catalunya —que ha fet perdre dues votacions d’investidura al candidat de la majoria independentista a Catalunya—, m’ha fet pensar en aquesta estrafolària aliança entre l’extrema esquerra grega i uns populistes de dreta que defensen la repatriació dels immigrants il·legals, prohibir els habitatges ocupats i la implantació d’un sistema educatiu d’orientació cristiana ortodoxa. A Grècia tot és possible. A Catalunya, no, malgrat que la distància que separa JxSí i la CUP és menor i menys dramàtica.
Syriza i ANEL són com l’aigua i l’oli, però des del gener del 2015 comparteixen una mateix refús a l’acord de rescat entre Grècia, la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional. Aquest punt en comú va ser clau perquè Tsipras i Panos Kamenos es posessin d’acord. Grecs Independents era la sisena força del Parlament (com la CUP aquí), amb un 4,75% dels vots i 13 escons, mentre que Syriza en tenia 149. Des de llavors Syriza i ANEL van agafats de la mà, més i tot que no pas amb Iannis Varufakis, l’arrogant professor universitari que va ser ministre de finances del primer govern Tsipras fins que va quedar arraconat i fora del Parlament després de l’hàbil maniobra conjunta de Syriza i ANEL per acceptar les normes imposades per Brussel·les mitjançant unes noves eleccions. Va ser així com Tsipras va esquivar el no majoritari a l’austeritat expressat en el referèndum que va tenir lloc el 5 de juliol.
Quan Tsipras va convocar les noves eleccions, celebrades el 20 de setembre, o sigui set dies abans de les catalanes, va deixar anar una d’aquelles frases que agraden als polítics: “El meu mandat del 25 de gener [de 2015] ha vençut. Ara el poble ha de pronunciar-se. Vostès, amb el seu vot, decidiran si vam negociar bé o no”. Tsipras va guanyar l’aposta. I es va tornar a aliar amb ANEL, els grecs independents sorgits d’una escissió del vell partit de l’oligarquia grega, Nova Democràcia, amb alguna adherència del corromput partit socialista panhel·lènic, PASOK. Un cop feta la feina, Grècia ha deixat de protagonitzar les portades dels diaris i qui va arribar al poder amb l’impuls de la mobilització de la plaça Syntagma, un mite del moviment “insurreccional” de les assemblees d’altres places del món, avui rep les crítiques ferotges dels que des del 2011 propugnen reobrir la “qüestió revolucionària” per destruir el sistema capitalista. L’extrema esquerra nostrada és d’aquesta mena i per això les “paraules són punys” i no una forma de diàleg. No està per subtileses.
L’actitud de la CUP no s’assembla gens a la de Tsipras. Potser és per això que quan Varufakis es va desplaçar a Barcelona, el 15 d’octubre passat, se’n va anar a dinar amb els diputats electes de la CUP al Parlament Josep Manel Busqueta —qui té penjat a l’obrador de la seva pastisseria un retrat d’Hugo Chávez—, Eulàlia Reguant —del sector cristià, que acostuma a ser força dur— i l’exdiputat David Fernàndez, la cara amable d’un partit els militants del qual no ho són gens, d’amables. Encara que el lema de campanya de la CUP era “Governem-nos”, de fet, l’actitud sostinguda a posteriori s’assembla més al que es podia llegir en una pintada del carrers d’Oaxaca, arran del conflicte salarial dels mestres d’aquella província mexicana i que es va convertir en una conflicte politicosocial de més abast: “Nos quieren obligar a gobernar. No vamos a caer en esa provocación”. Certament, la CUP vol i dol, perquè si bé aspira a marcar el ritme del Govern, obligant-lo a fer sobreactuacions innecessàries, al mateix que es vol mantenir al marge de la governabilitat. La CUP vol “intensificar” el procés però no gosa implicar-s’hi. El bloqueja i prou.
L’entorn de la CUP és molt agressiu contra els opinadors que pensem diferent. Fins i tot s’han inventat un terme per denigrar-nos. Ens anomenen “Camamilla Party”. Es tracta de ressaltar la nostra perversió i estimular els sectaris perquè “plantin cara” a la dreta. Deixant de banda que la denominació sigui una caricatura i que s’aplica a gent d’un espectre ideològic molt divers, cada dia que passa està més clar que l’entorn de la CUP està dominat per una altre partit, el “Cicuta Party”, la toxicitat del qual està matant el procés per primera vegada en cinc anys. L’odi entre sobiranistes pot acabar amb la “revolució dels somriures”, cosa que reconfortarà els unionistes, que saben que l’independentisme ha crescut pel gir dels moderats. Només així s’entén el 48% de vots favorables a la independència.
La CUP vol donar les culpes del fracàs de tot plegat al president en funcions i al seu entorn, que assimilen al “Camamilla Party” o al conseller de torn, perquè vol sortir indemne d’una situació de bloqueig que ha provocat ella mateix en negar la investidura —no una, sinó dues vegades— del primer candidat independentista a presidir la Generalitat. Dóna la casualitat que és el mateix president que presidia la institució autonòmica, per bé que aquesta és la gràcia. La biografia d’Artur Mas és, precisament, el que explica millor per què vam guanyar el plebiscit del 27-S, malgrat fer curt per fer el que es volia fer d’entrada, com reconeix la CUP. La veritat és que les classes mitjanes, tradicionalment moderades i autonomistes, van abraçar l’independentisme amb il·lusió i sense por perquè se sentien segurs rere el lideratge d’Artur Mas.
A Per què hem guanya. 127dies que van canviar Catalunya, del 24-M al 27-S (Comanegra), un llibre, en forma de dietari, que es presentarà el proper dia 19, a les 7 del vespre, a la Casa del llibre de la Rambla Catalunya, Francesc-Marc Álvaro, un membre destacat d’aquest “Camamilla Party” que la CUP menysprea, detalla les raons de la gran i innegable victòria del sobiranisme. No la critica ni l’exalta, sinó que intenta comprendre-la. La CUP està esquerdant el bloc sobiranista que va costar molt equilibrar-lo. És possible que fins i tot aconsegueixi asfixiar-lo, com apuntava el conseller Andreu Mas-Colell —qui, per cert, és l’esca del pecat neoliberal que la CUP no pot ni veure, encara que hagi aplicat la mateixa recepta que està aplicant Tsipras—, però no el matarà.
El més trist del que vivim aquests dies és constatar que el enemics del sobiranisme no són tan sols els unionistes. Ara sabem, dos mesos després de les eleccions, que els adversaris són, també, desgraciadament, dels “nostres”. Si els 10 diputats de la CUP pensessin en termes polítics, com els grecs que avui manen, tindríem la unitat requerida per continuar el procés de soberanització de Catalunya. La llàstima és que la CUP, narcotitzada per la infusió que els obliga a beure el “Cicuta Party”, vulgui clavar els claus de la tapa del taüt d’un mort que és, a pesar seu, ben viu. La majoria, els que anhelem la independència, fem nostre els versos que canta Lluís Llach, que avui és diputat per la mateixa raó que la gent senzilla ha omplert els carrers i carreteres de Catalunya durant quatre anys: “Si cal, refarem tots el signes/ d’un present tan difícil i esquerp,/ però no abarateixis el teu somni mai més”.
