Proposo que Gaspar Hernàndez dediqui algun programa de “L’ofici de viure” de Catalunya Ràdio a parlar del desequilibri políticoidentitariemocional que es produeix en molts catalans quan van a treballar a Madrid. Que intenti treure l’aigua clara de quin és el mecanisme psicològic, emocional o ambiental que els condiciona, transforma i els obliga(?) a actuar d’una forma diferent de la que ho fan quan són a només 600 quilòmetres de distància, és a dir, a Catalunya. Segurament els Sebastià Serrano, Begoña Odriozola, Cristina Llagostera o Josep M. Fericgla ens podrien aportar eines per fer teràpia i entendre segons quins fenòmens o, fins i tot, guarir-los.
Un dels aforisme del programa del Gaspar cita Franklin D. Roosevelt quan diu: “Les persones no són presoneres del seu destí, sinó de la seva ment”. És interessant aquesta reflexió. I això ens porta a preguntar-nos, per exemple, si la ministra de Defensa, Carme Chacón, els 25 diputats del PSC al Congrés o Eugeni Gay, català i membre del Tribunal Constitucional a proposta dels socialistes, quan actuen com actuen, els condiciona el destí o la ment? La seva proximitat al poder reial de la Villa i Corte els causa una metamorfosi tant gran que el fa oblidar la realitat del seu lloc de procedència, a només 600 quilòmetres de distància?
Els 25 del PSC, aquest potent –per nombrós, rellevant i estratègic—i eunuc –per inactiu a l’hora de fer valer els seus atributs—grup virtual de diputats socialistes catalans del grup parlamentari del Congrés del Diputats els aniria be deixar-se portar pel minut de meditació del monjo budista Ricard Rotllan, fer introspecció i retrobar-se a si mateixos fent un exercici per conciliar l’ànima i la ment afectada per aquest trastorn que es produeix quan s’arriba a la capital de l’Estat. Alguns, aquest fenòmen l’han identificat com a espanyolitis.
Amb el tema de la sentència de l’Estatut s’ha vist clarament com la cap de llista per Barcelona dels socialistes a les últimes eleccions generals, Carme Chacón, ara ministra de Defensa, pateix aquesta simptomatologia. Quan només era candidata afirmava que sempre prioritzaria Catalunya per damunt del govern o, fins i tot, del PSOE. Però el contacte amb la capital, el pesat i sacrificat contacte amb el poder reial l’han contaminat d’aquesta espanyolitis. La ministra, tot digna ella, ha mostrat la seva satisfacció amb el veredicte del TC i –amb aquest to que només ella sap donar-li a les coses– ha informat que no assistiria a la manifestació del dissabte dia 10 de juliol perquè té un compromís. És evident que el compromís no és amb el seu país. País, quin país? Poder si que té un compromís amb el seu país! Clar, depèn de quin sigui el seu país. O quin dels dos prioritzi. Els experts del programa de Gaspar Hernàndez ho haurien d’analitzar i donar-nos eines per entendre aquesta desviació políticoidentitariemocional.
Aquesta immersió perturbadora de les consciències també ha trasbalsat l’advocat, de prestigi reconegut –tot s’ha de dir—Eugeni Gay. L’únic membre català del Constitucional ha donat suport a totes les retallades de l’Estatut. Sí, aquell que ja es va retallar al Congrés però que malgrat tot, el poble de Catalunya va aprovar amb un 74% de vots. Alineat amb el sector dit progressista, sembla que no li ha tremolat el pols per posar la seva signatura en aquesta mena de modern Decret de Nova Planta que és la sentència del Constitucional. I, que se sàpiga –si no fos així caldria rectificar i treure’s el barret– no té previst fer cap vot particular al veredicte. Segurament, el professor Sebastià Serrano diria: “Això –el vot particular—només ho hauria de fer si estigués afectat per la patologia que descriu Roosevelt”. Poder sí. Però l’actitud d’aquest advocat barceloní es fa difícil d’entendre. Gay coneix a la perfecció aquest país i la seva gent, les seves reivindicacions, limitacions i frustracions; les injustícies històriques que ha patit i el tarannà amb el que sempre ha actuat i, malgrat tot, ha avalat la sentència. És a dir, ha votat a favor d’un text que –per aquest ordre—ens fa perdre diners, redueix la preeminència del català, desmunta l’embrió de sistema judicial propi i humilia el concepte de nació. Ah! I no s’hi val a dir que la Constitució diu això o allò. Tothom sap que els textos legals són interpretables.
Insisteixo, seria bo que Gaspar Hernàndez treballés el tema; que juntament amb els seus col•laboradors ens aportés les eines que ells coneixen per afavorir el benestar emocional dels sacrificats i sacrificades homes i dones que han hagut de marxar a Madrid a treballar i que el contacte amb el poder reial de la Villa i Corte els ha provocat aquest impacte políticoidentitariemocional que els ha afectat.
I pel mateix preu, els de l'”Ofici” podríen convidar tota la classe política catalana a fer una meditació global amb el monjo Ricard Rotllan, que els aclareixi l’esperit, l’anima i la perspectiva i els permeti encarrilar aquest país (de l’Ebre cap aquí) perquè trobi el seu nord, perquè es noti que va cap a algun indret, perquè deixi de divagar. Un poble que pugui fer seu aquell aforisme del programa atribuït a Antoine de Saint-Exupéry que diu: “El món sencer s’aparta quan veu passar a una persona que sap cap on va”.
