El conseller Baiget es va queixar -públicament, a través d’El Punt– que no formava part del grup de confiança que decideix l’estratègia del Govern: “Els qui no estem en el nucli dur de les decisions haurem de prendre’n alguna amb molt poc temps sobre coses que no haurem pogut madurar. I això, això…” Deia que patia pel seu patrimoni material, una temença ben comprensible, per cert. A mesura que el conflicte entra en fase aguda, les amenaces de l’Estat es van fent més explícites i a hores d’ara ja insinuen una confiscació dels béns que afectaria a polítics i funcionaris. Certament, com deia Baiget, “l’Estat té molta força, una força molt gran“. I, a més, la utilitza de forma arbitrària i autoritària.
Evidentment, ni a Jordi Baiget ni a ningú se no li pot exigir tenir fusta d’heroi, ni tan sols ser un valent. Però qualsevol membre d’aquest Govern ha de ser del tot conscient de l’excepcionalitat del moment històric que viu Catalunya i de les condicions del mandat popular que fan que estigui assegut al peu del mural d’Antoni Tàpies. Si al conseller Baiget el turmentaven els dubtes, fins el punt de sentir la necessitat d’exposar-los a la ciutadania, en consciència havia de presentar la dimissió. No ho ha fet a temps i el mateix president l’ha cessat. Fulminantment.
Involuntàriament -o no- el conseller Baiget ha col·laborat en l’operació d’assetjament que ell mateix deia denunciar. Les seves declaracions han multiplicat els dubtes i han col·laborat a caracteritzar el Govern com a imprudent i obscurantista, en connexió amb la línia argumental de la Moncloa. Ningú no està obligat a ser conseller i Jordi Baiget tenia tot el dret del món a prioritzar la conservació del seu patrimoni. De la mateixa manera que Carles Puigdemont tenia l’obligació de cessar-lo. Era just el que demanàvem en publicar aquest article vespertí. La coherència de la decisió ha fet que només s’hagi hagut d’actualitzar.
