L’acord sobre el finançament ha estat vist com un punt d’inflexió de la política catalana, en virtut del qual hi haurà unes determinades forces polítiques que encararan millor el seu futur que d’altres. En funció de com s’acabin generant els respectius relats, el PSC-PSOE o CiU estaran en millors o pitjors condicions per encapçalar els futurs governs de Catalunya. En aquests moments, doncs, des dels diferents àmbits polítics s’està desenvolupant una gran batalla d’idees on s’hi barregen dosis d’informació i de propaganda.
Avui divendres hi ha previst fer el debat parlamentari sobre aquest pacte del finançament. Amb la transcripció del debat quedaran fixades per a la posteritat les posicions de totes i cadascuna de les forces polítiques catalanes. Cada partit argumentarà i exposarà la seva visió sobre aquesta qüestió. Els historiadors de demà tindran un material preciós per analitzar la consistència de cada partit. Com que sabran, per raons òbvies, com haurà quedat tot plegat, el seu judici serà contundent.
Avui per avui, la valoració de la situació hauria de correspondre al periodisme. Els periodistes haurien de ser capaços de donar dades acurades i ser capaços d’apartar-se de la sobredosi de propaganda a què estan sotmesos. Es troba a faltar una anàlisi més profunda que vagi més enllà de la de contraposar opinions diferents.
Respecte a l’acord de finançament, a hores d’ara, hom pot exposar un seguit de certeses que només es poden rebatre des del sectarisme.
L’acord de finançament aprovat a Madrid preveu un model de finançament essencialment continuista. Tant per la seva estructura com pels seus resultats previstos, no suposa cap canvi radical.
Aquest model de finançament és lleugerament millor que el vigent. Només faltaria. La comparació amb l’anterior, però, ha de tenir en compte els canvis que hi ha hagut en el context polític. Mentre que l’anterior va ser fet en un moment de majoria absoluta del PP, aquest s’ha fet en un moment de majoria simple del PSOE. Mentre que l’anterior podia tenir com a referent un escarransit Estatut d’Autonomia aprovat el 1979 (i que va ser l’obra magna del PSC-PSOE, el PSUC i la UCD), l’actual model hauria d’haver tingut en compte l’Estatut d’Autonomia de 2006.
És impossible que ningú seriós i amb un mínim de vergonya pugui sostenir que el present model de finançament completa i esgota l’Estatut vigent. Si ho fa, ha d’explicitar on és l’ordinalitat (la pedra de toc de tota l’operació), on són les variables que preveu l’Estatut per fer el model, com queda la cistella d’impostos, quins són els terminis i com s’acompleixen, on queda l’agència tributària pròpia.
Efectivament, el nou sistema de finançament supera l’anterior lleugerament i ho fa gràcies, sobretot, en haver incorporat la variable població. Tot i així, no té en compte tota la població resident a Catalunya.
Per tant, la pregunta dura per respondre és si calia fer un nou Estatut perquè en un model de finançament tingués en compte la població mínimament actualitzada. Per això no calia cap nou Estatut. Si per tenir uns pocs milions d’euros més –que, per altra banda, no eviten l’endeutament de la Generalitat ni signifiquen cap gran reducció del dèficit fiscal (això del terç és un desig, en millor dels casos)–, ha calgut violentar la pràctica de la democràcia com s’ha fet (dos cops el partit que ha guanyat les eleccions no encapçala el govern), ha calgut lliurar el poder a un partit d’estricta obediència espanyola, ha calgut fer el possible per desarticular les bases del redreçament nacional, ha calgut dividir el catalanisme, ha calgut atiar l’anticatalanisme arreu de l’Estat espanyol, ha calgut fer polítiques que han ridiculitzat el nostre autogovern i ha calgut malmetre les esperances de tantes generacions de catalanistes.
La lliçó a extreure’n és bàsica: cal rellegir els clàssics del catalanisme en l’òptica de la realitat de la societat catalana i del món a inicis del segle XXI. Només així hom pot tenir les eines suficients per ser capaç de veure que Catalunya ha anat a parar en mans nefastes. Avui ho veurem: el qui fa de president de la Generalitat parlarà com ho fa sempre, llegint els apunts i sense capacitat d’elevar el debat ni alçar la vista del futur del país. El senyor Montilla farà veure que s’enfada dient que no accepta lliçons de catalanisme. Però no s’estarà, un cop més i contradictòriament, de donar lliçons de progressisme.
Tot aquest panorama és el que ha de suportar el país perquè una banda d’indocumentats sembla que no hagi entès la jugada estratègica dels socialistes a Catalunya. Des de 1993, com a mínim, el PSC va veure que mai no governaria a Catalunya sense la col•laboració d’ERC. Per això calia reproduir l’esquema dels anys trenta però de manera invertida: ara ERC seria el satèl•lit del PSC, com ho era la USC d’ERC. En aquest objectiu estratègic del PSC-PSOE (governar Catalunya i reduir CiU), l’elaboració d’un nou Estatut era tàctica pura. No es tractava de saltar cap paret, sinó de fer els murs d’Espanya més alts i més forts. Durant una dècada, ERC hi ha contribuït –si es vol ingènuament– amb tot el seu esforç. Però no s’adona del mal que estava fent a la Catalunya-nació. Avui ratificaran els diputats d’ERC un model de finançament que no esgota el marc de l’Estatut que ells van rebutjar per estètica, car sabien que els patriotes estarien al seu lloc, avalant-lo. Avui serà una passa més en aquest procés d’intent d’anorreament del catalanisme polític.
