Dades del CEO. Enquestes. Precampanya. Declaracions. Nervis. Ha començat ja la bogeria política del 2015. L’any en que tot es revolucionarà. L’any on les coses poden canviar a gairebé totes les administracions. Poden. Òbviament a Madrid suquen pa amb la (teòrica) baixada de l’indenpendentisme. Un 48% dirien no. Un 44% dirien sí. El no és desperta! Certament no és el millor moment del sobiranisme si comparem les dades amb onades anteriors però tampoc crec que es pugui donar l’independentisme per mort. Fa un any hi havia la “il·lusió” d’una nova gran fita l’11 de setembre i la perspectiva del 9N. Ara hi ha una nova línia d’arribada el 27 de setembre que no sembla, però, que generi el mateix entusiasme. Crec que és normal. No es pot tenir la gent al carrer durant tant de temps amb gresca i rauxa constant. Ara bé, repeteixo, si un 44% i una majoria absoluta de sobiranisme al parlament és que l’independentisme s’ha acabat… que s’ho facin mirar.
Més enllà d’enquestes hi ha dues tendències clares. La primera és la davallada seriosa de CiU. Podem buscar-li moltes causes. El desgast de governar (mireu el desgast del PSC). La crisi i les retallades. La fi d’un cicle… Ah, i no crec que s’hagi de menystenir l’actitud de certs dirigents de CiU vers la independència. Sobretot si veiem que el que perd CiU en part ho recull ERC i/o la CUP. El que jo he vist al CEO és (més que una davallada) una recol·locació de l’independentisme cap a l’esquerra. La suma segueix sent la mateixa. Més de 70 diputats. Una majoria absoluta que està clar que per alguns no seria un marge suficientment ample com per trencar de la manera que alguns altres pretenen. Un trencament total, vull dir.
L’altre gran tendència és l’auge de forces alternatives. No m’agrada aquesta etiqueta. Diguem-li senzillament “noves” (tot i què Ciutadans i la CUP ja porten un temps donant guerra cadascun pel seu costat). Noves en el sentit que no són els partits tradicionals. Els de sempre. Gran part de la població està cansada de veure que aquests de sempre continuen repartint-se el pastís. I és que encara que sigui molt estrany posar Podemos, Ciutadans i la CUP en una mateixa bossa d’escons, el CEO els dona una projecció de 44 diputats. Un terç del Parlament! Siguin de dretes, esquerres, del mig o de més enllà en el fons estaran votant prou! Si no fos perquè tenim el tauler de l’independentisme a mitja partida segurament sumarien més i tot. Però això ja ho veurem més endavant al Congreso de los Diputados. Allà es veurà segurament que el bipartidisme té les hores contades. A Catalunya estarem jugant amb dos taulers perquè a banda de la vella/nova política jugarem pel sí/no a un nou país.
Dues reflexions més. La primera és normal que l’unionisme reaccioni, s’organitzi i ensenyi múscul. Els independentistes feia massa temps que estaven dalt del núvol. Baixar a la realitat potser fa que no es confiïn. Queda molt partit i això és cosa de dos.
La segona reflexió és sobre aquells que fa tres mesos es feien dir independentistes i ara a les enquestes no apareixen. Si els motius per tirar-se enrere és “l’esperança” que a la Moncloa hi hagi un interlocutor més tolerant/procliu/condescendent amb el problema catalán estan molt equivocats. PP, PSOE, Podemos i per suposat UPyD i Ciutadans plantaran la mateixa porta a la cara a qualsevol petició de referèndum, independència negociada o estat lliure associat. La seva idea d’Espanya en l’eix dreta-esquerra pot ser molt diferent però que la unidad és sagrada crec ho veuen naranjitos, azulados, rojos, rosas y morados.
