Centralisme i coronavirus

"A alguns, i no només a Torrent, a la seva presumible mala consciència s’hi empelta un irrefrenable delit d’oblit d’allò que deien i no acabaren fent"

Té raó el president Quim Torra quan es queixa que l’Estat, ara Sánchez, ahir Rajoy i demà qui sigui, es serveiX deslleialment de qualsevol circumstància – lamentable com la crisi actual- per recentralitzar competències i exercir el seu poder davant d’unes impotents i desventurades autonomies. De la mateixa manera que és igualment cert que no havent fet el que tocava, per part dels nostres dirigents i no pas els espanyols, allà per l’octubre del 2017 la conseqüència era un irrefrenable i perpetu 155 sobre Catalunya i el ja de per si migrat autogovern. És bo i necessari criticar “Madrid”, sobretot per com de malament gestionen les coses i pel seu anticatalanisme impertèrrit , però aquesta crítica perd validesa quan no ve acompanyada d’una autocrítica severa pels grans errors comesos per aquells que idolatren i combreguen –ara que som en temps de Ramadà- amb el culte processista.

En una línia o apartat similar aquesta setmana ens trobem amb unes, ja gens sorprenents, declaracions de l’ínclit president del parlament Roger Torrent advertint-nos des de la ràdio pública que “no és hora de nacionalismes” en ser qüestionat si una Catalunya independent hauria gestionat millor aquesta crisi sanitària tal i com afirmava algun membre del Govern. La cosa comença a sortir-se de mare perquè a la desinformació a la que ens tenen acostumats personatges grisos com Torrent o d’altres membres d’Esquerra s’hi uneixen declaracions realment indignes de sinistres personatges de baixíssima estofa com l’alcaldessa de la capital de la província de Barcelona Ada Colau,  la seva lloctinent Janet Sanz –ara amb la dèria de carregar-se el sector de l’automòbil no tenint-ne prou amb el turisme- o d’altres personatges de l’esquerra “podemita” o “comunista” que competeixen efectivament amb el PSOE en la seva desafecció cap a tot allò que traspua o ensuma catalanitat.

Quan ens enganyaven els heretges processistes amb la seva voluntat  d’independència, un dels arguments recurrentment utilitzats avisava que volien fer un país nou, una república que ens deien moderna, més justa, igualitària i tots aquells epítets que et fan quedar bé en un discurs o en un programa electoral. El problema no era que com a poble no fóssim capaços de realitzar semblant tasca, més aviat el contrari, el problema era la nul·la voluntat d’aquests polítics catalans d’honorar la paraula donada. Les excuses vindrien sobre la marxa, amb el sempre necessari altaveu propagandístic i, unides amb el dolor que comportarien reixes i exili, ja tindríem un poble sotmès a la voluntat dels mediocres entabanadors. Ara Torrent, barra sobre barra, es nega a afirmar que una Catalunya independent hauria estat capaç de gestionar millor aquesta crisi, un argument que no té res de nacionalista, i a més no gosa recordar que l’espoli fiscal que pateix Catalunya, per no parlar de les decisions de Madrid, han tingut un paper nefast alhora d’afrontar la gestió sanitària d’aquesta pandèmia que es compta per milers els morts. A alguns, i no només en Torrent, la seva presumible mala consciència s’hi empelta un irrefrenable delit d’oblit d’allò que deien i no acabaren fent. I com hem vist ara, amb conseqüències molt nocives per al conjunt de la nostra ciutadania. És una casualitat o coincidència que els estats d'Europa amb una població similar a la catalana són els que han sortit millor parats d’aquest drama? Potser Torrent no respondria a aquesta agosarada i impertinent pregunta per trobar-la nacionalista.

Aquests dies hem vist i sentit desesperació i impotència, decepció i patiment i, sobretot, por en trobar-nos cara a cara amb la mort; però també hem vist dignitat i heroisme i on hi ha heroisme hi ha sempre expiació, renovació i esperança. Llarga vida a la nostra gent perquè la gent és el nostre gran capital i l’autèntic motor de la història. 

 

Nous temps i noves coses.

 

Comentaris