Cent dies és el termini que marquen les tradicions de cortesia parlamentària a les nacions civilitzades del planeta. No es considera fair play aprofitar la desorientació dels primers moments del nou govern per atacar-lo. Però això és a les nacions civilitzades. A Espanya és una altra cosa, atès que no és nació ni està civilitzada. El “caudillo” de la dreta ja ha anunciat molt ufà i superb que l’oposició s’iniciarà al primer minut de la gestió governamental. Encara no s’han assegut els ministres al consell i ja compten amb una petició de compareixença. El contingut no té importància. Del que es tracta es d’obrir foc i que el govern s’adoni que l’espera una guerra de trinxeres.
La bel·licositat de la dreta comença sempre per reclamar noves eleccions a les 24 hores d’haver perdut les anteriors. Com que aleshores no és possible reclamar-les, la feroç oposició, serà al ple i a les comissions parlamentàries. Aquest atac trobarà lògicament el govern en fora de joc per raons logístiques i ideològiques. Les logístiques són gairebé ciclòpies. 22 ministeris no són una menudesa, una petitesa. Són deu més que els darrers governs de M.Rajoy. Madrid serà un animat festival de mudances de despatxos, caravanes d’arxius sortint de tot arreu per dirigir-se a tot arreu, secretaris d’Estat cercant la seva poltrona i els encarregats d’edificis, localitzant les seus de les noves creacions ministerials. El vuelva usted mañana de Larra esdevindrà un vuelva usted pasado mañana.
Les raons ideològiques són de més pompa i circumstància. Els mitjans senyalen la fita històrica del primer govern d’esquerres i de coalició, coses totes dues certes però menys. D’esquerres, el govern en té només una mica. Tot el sistema polític ha basculat fins a la dreta. Amb l’enfonsament de C’s, el PSOE és el feliç hereu del centrisme de la tradició de l’UCD, mentre que UP té un perfil socialdemòcrata. I pel que fa a la coalició és desvergonyidament asimètrica: els ministres d’UP no són ministres sense cartera, a l’antic ús, però s’hi acosten pel pes dels departaments.
Es tracta d’una vella intrahistòria de les esquerres. El venerable PCE va cercar sempre derrotar el PSOE en la forma del “sorpasso” que entusiasmava a Anguita. Desaparegut el PCE dins IU, i IU dins d’UP, Il Sorpasso s’ha reduit a un grapat de ministeris desdoblats guanyats jurant o prometent lleialtat al rei. La qüestió oberta serà la duració d’un govern sota atac sense respir de la dreta i amb una esquerra de forta tradició caïnita.
Quan es parla de duració i estabilitat, fa la seva aparició en escena ERC que ha sigut decisiva per investir el govern de coalició de les Esquerres a canvi d’unes promeses dels que van jurar lleialtat al Borbó. El previsible resultat serà una caiguda republicana a Catalunya si les promeses no es materialitzen, cosa que pot donar-se per descomptada. Llavors, per compensar la decepció dins de l’independentisme, els republicans continuen eixamplant les bases amb perspectives d’aliances amb forces no independentistes catalanes, més o menys sucursals dels que manen (o creuen que manen) a Madrid. Això deixa el terreny lliure per a “l’espai convergent”, el que ha votat “no” a Sánchez i simbolitza la legitimitat independentista, encapçalat pel flamant nou eurodiputat i president de la República catalana, MHP Puigdemont.
La batalla dels primers cent dies del govern absorbirà a ERC en la política espanyola i l’allunyarà de la catalana. De l’altre costat, “l’espai convergent” es presentarà com el veritable front català per la independència i contra Espanya, a Brussel·les i a Barcelona arran de la possible inhabilitació del MHP Torra.
A Madrid pensen que el front català restarà pacífic perquè han dividit l’independentisme. Però és un error. S’han dividit i enfrontat els partits, però no l’independentisme que rau en el poble i votarà en bloc una opció clara i exclusivament independentista; no independentista “d’esquerres”, de “dretes” o de present de subjuntiu.
Per això, els republicans no volen ara les eleccions que fa unes llunes demanaven amb la contumàcia i la pertinàcia de Tardà en acusar el MHP Torra de negar el dret de vot als catalans. I no les volen perquè saben que les perdran. Però les eleccions són inevitables a curt i a mitjà termini i, quan siguin, el poble cercarà la candidatura inequívocament independentista que serà encapçalada o emparada pel MHP Puigdemont.
