El cel protector

“No ens juguem només unes sentències, unes batalles judicials, sinó l’ànima del país del futur”

A la novel·la de Paul Bowles, «The sheltering sky», hi tinc subratllades unes línies: «El cel és aquí molt estrany. A vegades, quan el miro, tinc la sensació que és quelcom sòlid que, allà dalt, ens protegeix del que hi ha més enllà».

Els humans del segle XXI encara mirem al cel com els humans de fa milers d’anys, els que van començar a mirar cap amunt, defugint el món de les coves i les tenebres: imaginem un cel protector, lluminós, que s’estén damunt nostre i ens empara de la foscor.

Europa. Aquest és el nostre cel, en part imaginari i ideal, en part real. Imaginem Europa com de l’Avalon del rei Artur, l’Edèn, Shangri-La... on lliguen els gossos amb llonganisses, sempre tan nostrats, nosaltres. Sense Europa no seríem res, perquè som Europa. I al mateix temps som ibèrics, perquè la geografia és absolutament tossuda, fantasies al marge.

El cel protector. Puigdemont i Comín al Parlament Europeu, lluny dels inferns de la Santa Inquisició del Suprem, del Constitucional, de les fiscalies, dels policies, de les juntes electorals. Ponsatí a la llista d’espera, protegida per la mateixa kryptonita europea. I Lluís Puig. I tants i tantes altres. El que ens separa del desastre absolut és Europa, l’Europa carolíngia, a la qual pertanyem i a la qual honorem tan poc, perquè més aviat tenim tendència a perdre’ns en els estèrils i teatrals embolics a la italiana: som menys europeus del que ens agrada pensar. Som del sud, potser una mica menys del sud, però del sud, un sud catòlic, corrupte, hipòcrita... i en el fons sempre penjat del nord.

La brillant estratègia jurídica de Boye, entre d’altres, ens ha proporcionat una mena de reserva natural, un espai protegit pel dret europeu, en el qual hauríem d’estar aprenent lliçons que no ens apliquem a nosaltres mateixos. El rigor jurídic europeu, en una Catalunya ferida pel desastre consentit del pujolisme corrupte, és un toc d’atenció espectacular: volem el paraigua europeu per fugir d’Espanya, però no renunciem a fer d’espanyols disfressats de catalans. O d’italians. La divina i miserable comèdia.

L’exili era la sortida més boja i més sensata alhora, la que ho va trencar tot. També va ser una fugida, no ho oblidem, en plena batalla. Lleig. Tan lleig com el que es rendeix i es deixa empresonar: l’èpica de l’exili, l’èpica del martiri.

Les imatges de Puigdemont i Comín a Estrasburg són molt més que una precampanya electoral, perquè a això ho volen reduir tot. Són una lliçó, per a tothom, i per a ells també. Pertanyem a un altre espai, amb uns altres valors, però ens hem corromput tant com aquells que en teoria estem combatent. Veus els jutges europeus, les lleis europees, els polítics, i t’adones que no tenen un espai reservat al santoral, però funcionen d’una altra manera, amb uns altres esquemes i valors, i justament gràcies a això no hem naufragat del tot davant les presons, les represàlies econòmiques, les venjances, els abusos i fraus de llei, les garrotades, l’estratègia de la por i de la confusió amb el terrorisme i la violència.

González Pons, indescriptible personatge de l’Espanya eterna, deia a Estrasburg: «Creuen que Espanya és un país autoritari si una persona perseguida per robar parla lliurement a aquest parlament?». Trampós, com sempre: jugava a confondre Espanya amb Europa, quan està cada dia més clar que són tan incompatibles com l’aigua i l’oli.

 

Ser més europeus, amb totes les conseqüències, ens fa més catalans i menys espanyols. I ens allunya d’una part de l’ADN polític català, que millor que pensem que està contaminat i que això encara té remei, enmig de tanta misèria i tant teatre.

El cel protector europeu no és de franc. No t’ho regalen. No es tracta només de posar-se a la seva ombra, de reclamar la seva protecció. No és per a ingenus ni per a hipòcrites, és un exercici de realisme i d’idealisme a parts iguals. En aquest joc ens juguem l’ànima del país que volem ser, si és que el volem ser.

Puigdemont tornarà un dia, els presos sortiran, els exiliats aniran trobant camins de retorn. La pregunta ens esperarà. Pertanyem a l’espai europeu o a l’ibèric? Volem jugar al joc d’Estrasburg a la manera de Madrid o inventem, més aviat redescobrim, el que realment som? No ens juguem només unes sentències, unes batalles judicials, sinó l’ànima del país del futur. Si ha de ser aquesta, la d’ara, acabarem com el 1714 i no entenent res. Això va de bàndols, clar que sí, però d’una altra manera. Justament la que ens ha permès arribar des del 2017 fins aquí i pensar que estem guanyant, quan no és així. No és impossible, però no encara. Cal que abans ens aclarim i ens adonem que el cel protector té un preu: ser europeus. I potser, potser, revifar les nostres arrels carolíngies... Però de veritat, sense fer trampes llatines i ibèriques. Està claríssim, claríssim, què és el que ens protegeix.

 

Comentaris