El cel protector

“No ens juguem només unes sentències, unes batalles judicials, sinó l’ànima del país del futur”

A la novel·la de Paul Bowles, «The sheltering sky», hi tinc subratllades unes línies: «El cel és aquí molt estrany. A vegades, quan el miro, tinc la sensació que és quelcom sòlid que, allà dalt, ens protegeix del que hi ha més enllà».

Els humans del segle XXI encara mirem al cel com els humans de fa milers d’anys, els que van començar a mirar cap amunt, defugint el món de les coves i les tenebres: imaginem un cel protector, lluminós, que s’estén damunt nostre i ens empara de la foscor.

Europa. Aquest és el nostre cel, en part imaginari i ideal, en part real. Imaginem Europa com de l’Avalon del rei Artur, l’Edèn, Shangri-La... on lliguen els gossos amb llonganisses, sempre tan nostrats, nosaltres. Sense Europa no seríem res, perquè som Europa. I al mateix temps som ibèrics, perquè la geografia és absolutament tossuda, fantasies al marge.

El cel protector. Puigdemont i Comín al Parlament Europeu, lluny dels inferns de la Santa Inquisició del Suprem, del Constitucional, de les fiscalies, dels policies, de les juntes electorals. Ponsatí a la llista d’espera, protegida per la mateixa kryptonita europea. I Lluís Puig. I tants i tantes altres. El que ens separa del desastre absolut és Europa, l’Europa carolíngia, a la qual pertanyem i a la qual honorem tan poc, perquè més aviat tenim tendència a perdre’ns en els estèrils i teatrals embolics a la italiana: som menys europeus del que ens agrada pensar. Som del sud, potser una mica menys del sud, però del sud, un sud catòlic, corrupte, hipòcrita... i en el fons sempre penjat del nord.

La brillant estratègia jurídica de Boye, entre d’altres, ens ha proporcionat una mena de reserva natural, un espai protegit pel dret europeu, en el qual hauríem d’estar aprenent lliçons que no ens apliquem a nosaltres mateixos. El rigor jurídic europeu, en una Catalunya ferida pel desastre consentit del pujolisme corrupte, és un toc d’atenció espectacular: volem el paraigua europeu per fugir d’Espanya, però no renunciem a fer d’espanyols disfressats de catalans. O d’italians. La divina i miserable comèdia.

L’exili era la sortida més boja i més sensata alhora, la que ho va trencar tot. També va ser una fugida, no ho oblidem, en plena batalla. Lleig. Tan lleig com el que es rendeix i es deixa empresonar: l’èpica de l’exili, l’èpica del martiri.

Les imatges de Puigdemont i Comín a Estrasburg són molt més que una precampanya electoral, perquè a això ho volen reduir tot. Són una lliçó, per a tothom, i per a ells també. Pertanyem a un altre espai, amb uns altres valors, però ens hem corromput tant com aquells que en teoria estem combatent. Veus els jutges europeus, les lleis europees, els polítics, i t’adones que no tenen un espai reservat al santoral, però funcionen d’una altra manera, amb uns altres esquemes i valors, i justament gràcies a això no hem naufragat del tot davant les presons, les represàlies econòmiques, les venjances, els abusos i fraus de llei, les garrotades, l’estratègia de la por i de la confusió amb el terrorisme i la violència.

González Pons, indescriptible personatge de l’Espanya eterna, deia a Estrasburg: «Creuen que Espanya és un país autoritari si una persona perseguida per robar parla lliurement a aquest parlament?». Trampós, com sempre: jugava a confondre Espanya amb Europa, quan està cada dia més clar que són tan incompatibles com l’aigua i l’oli.

 

Ser més europeus, amb totes les conseqüències, ens fa més catalans i menys espanyols. I ens allunya d’una part de l’ADN polític català, que millor que pensem que està contaminat i que això encara té remei, enmig de tanta misèria i tant teatre.

El cel protector europeu no és de franc. No t’ho regalen. No es tracta només de posar-se a la seva ombra, de reclamar la seva protecció. No és per a ingenus ni per a hipòcrites, és un exercici de realisme i d’idealisme a parts iguals. En aquest joc ens juguem l’ànima del país que volem ser, si és que el volem ser.

Puigdemont tornarà un dia, els presos sortiran, els exiliats aniran trobant camins de retorn. La pregunta ens esperarà. Pertanyem a l’espai europeu o a l’ibèric? Volem jugar al joc d’Estrasburg a la manera de Madrid o inventem, més aviat redescobrim, el que realment som? No ens juguem només unes sentències, unes batalles judicials, sinó l’ànima del país del futur. Si ha de ser aquesta, la d’ara, acabarem com el 1714 i no entenent res. Això va de bàndols, clar que sí, però d’una altra manera. Justament la que ens ha permès arribar des del 2017 fins aquí i pensar que estem guanyant, quan no és així. No és impossible, però no encara. Cal que abans ens aclarim i ens adonem que el cel protector té un preu: ser europeus. I potser, potser, revifar les nostres arrels carolíngies... Però de veritat, sense fer trampes llatines i ibèriques. Està claríssim, claríssim, què és el que ens protegeix.

 

Comentaris (5)
ciutada del mon Fa 1 mes
i que consti que com poeta aficionat que soc i home d'esquerres i federalista convencut, tenia per voste un cert apreci ,el veia menys dogmatic i radical i fanatic que alguns altres com els torra, espot, puigdemont o alexandre, 4 individus absolutament fanatizats i fora de la realitat, pero ultimament lo que voste escriu es molt semblant al pensament si es pot dir aixi dels 4 personatjes abans esmentats, i a mi si fos voste sincerament aco em preocuparia i molt.
ciutada del mon Fa 1 mes
pero en fi rovira voste es molt lliure de interpretar per a on va el mon el esser huma en el futur i la galaxia , per aixo jo soc ciutada del mon, i voste seria ciutada dels condadets o condats catalans-carolingis es la diferencia entre la universalitat i el cosmopolitisme, i el provincianisme radical local, pero en fi rovira voste escull, i ja veig jo el que ha escollit.
ciutada del mon Fa 1 mes
jajaja ara es voste europeu del nord i carolingi, el creia a voste menys etnicista i tribal, pero veig que en ple segle 21 es voste un nazionalista etnicista, el mon no va per ehi rovira l'home com a esser eixiria prompte a colonitzar l'espai si vol sobreviure hawking dixit per aquest segle je s parla de tornar a la lluna i anar a mart, en els propers anirem a altres sistemes solars on s'estan descobrint plantes molt pareguts a la terra no pareix que el mon dels propers segles, vaja per on diu v
Ibéricos Fa 1 mes
Veamos, geográficamente Cataluña es ibérica. Históricamente, Cataluña ha estado unida a la Corona de Aragón más de 800 años, al resto de España 500. A Estrasburgo estuvo unida 3 años por la anexión francesa de Cataluña durante la Guerra de Independencia Española, fuertemente luchada en Lleida y Girona. En 1714 hubo una Guerra Civil en toda España, llamada Guerra de Sucesión, que perdió el bando austracista. No se tiene que disfrazar de nada, pero si quiere exiliarse, está en su
Molt bon article Fa 1 mes
Gràcies! Tant de bo el cel protector segueixi essent blau. Estic totalment d'accord que els Catalans ens estem jugant el futur: O adoptem els valors europeus, amb la justicia al capdamunt O adoptem els espanyols, amb el respecte a la jerarquia al capdamunt (El jefe manda). Almenys aquest conflicte tindrà el mèrit de transformar-nos, espero!!!