Diu el cap de l’oposició que no hi ha proves de cap finançament il·legal de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) a través del Palau de la Música, malgrat els sorprenents pagaments de Ferrovial a Fèlix Millet i els convenis substancials entre aquest i la Fundació Trias Fargas, ara Catdem. L’informe de l’Agència Tributària tampoc no aporta proves, però deixa en evidència que aquest cas és, com a mínim, molt estrany. Per què Ferrovial pagava un 4 per cent de les adjudicacions públiques a Fèlix Millet? Qui és el tal Daniel que es va embutxacar, com a mínim, 4 milions d’euros? Per quina raó el president de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música estava tan interessat en determinades obres públiques? Per què Fèlix Millet quedava per dinar amb directius de la constructora i diputats convergents, tots plegats? Vist des de fora, no té ni cap ni peus a no ser que hom sigui una mica malpensat.
És probable que CDC no hagi comès cap delicte, però en tot cas això ja ho decidirà un jutge, si arriba el cas. En tot cas potser el van cometre Fèlix Millet i Ferrovial. Però admetran que tot plegat és lleig. “No n’hi ha prou que la dona del Cèsar sigui honesta, sinó que també ho ha de semblar”, deia Plutarc. I aquesta dita és ara, en plena desafecció envers la classe política, més vàlida que mai.
Però a Còrsega no han de patir. L’electorat no acostuma a castigar les males pràctiques ni la sospita de corrupció. La disbauxa socialista dels anys 90 va liquidar la capacitat de sorpresa dels votants i, des de llavors, no es castiga la manca de transparència amb la contundència que es fa en països més avançats. I menys encara quan les sospites afecten els partits de l’oposició. A Catalunya una part significativa dels electors no volen el tripartit i votaran la federació nacionalista amb els ulls clucs. És una qüestió de prioritats.
