Fa tot just una setmana, el Ple del Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la proposició de llei que modifica les lleis del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) i de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que afecta bàsicament aspectes relatius als seus òrgans de govern.
La modificació obliga que els presidents i els membres del CAC i del Consell de Govern de la CCMA siguin escollits per majoria de dos terços del Parlament, sense opció, com fins ara, d’una segona votació en què la majoria absoluta era suficient.
Per una cosa que s’aprova, i més amb unanimitat, trobo que se n’ha parlat ben poc, d’aquest tema.
A dia d’avui, dels fins ara 6 consellers que hauria de tenir la CCMA, només n’hi ha 4 de vigents. És més, la presidència de la CCMA ja fa molts mesos que està vacant, i la Núria Llorach l’ostenta en funcions.
La CCMA és de les poques estructures d’Estat que tenim. És més que una estructura d’Estat. El seu paper pel que fa a la llengua i cultura superen, o superaven, els límits del Principat. Per aquest motiu, l’amenaça d’una intervenció via 155 està sempre damunt la taula. Fa dos anys va anar d’un pèl, i en el futur, a saber!
Per això, ara que encara que tenim capacitat de gestió i control d’algunes de les eines de què disposem, com és la CCMA, es fa difícil comprendre i acceptar que no hi hagi un consell d’administració de la Corpo totalment dotat i bolcat en els seus objectius.
I la pregunta que surt és: si fins ara no ha estat possible tenir un president per a la CCMA com cal (en sonava un de molt bo), ara encara serà més difícil fins i tot escollir-lo com a conseller. Si el Parlament no ha estat capaç de nomenar consellers de la CCMA, i del CAC, tenint la possibilitat de fer-ho amb majoria absoluta al Parlament, com s’assolirà tenir uns òrgans de govern mitjançant majories de 2 terços del Parlament?
La lectura en negatiu que se’n pot fer és evident: una petita part del Parlament que superi un terç, com pot ser la suma dels escons de Cs i PSC, pot bloquejar el nomenament de consellers, i impedir, per tant, que la CCMA i el CAC tinguin uns òrgans de direcció i estratègia per afrontar els grans reptes que tenen en el futur.
Segurament, es podrà argumentar que la CCMA ha de respondre a la majoria del sentiment representat al Parlament de Catalunya, però estem en una situació ben complexa i difícil en la qual cal, a més d’un bon atac, defensar el que ja tenim. I el que s’ha aprovat permet que a aquells que volen intervenir la nostra TV3 i la nostra CatRàdio, no els calgui un 155. En tenen prou amb bloquejar el nomenament de nous consellers a la CCMA, que són els responsables, entre d’altres funcions, d’establir les directrius perquè la programació compleixi la missió de servei públic que té encomanada.
En resum: o bé no he entès res, o bé, amb la bona fe del “llirisme” democràtic que ens ha portat on ens ha portat, ens hem fotut un tret al peu. Ja no cal un 155 per intervenir TV3 o CatRàdio. Només cal bloquejar el seu màxim òrgan de govern i deixar que es mori poc a poc per inanició.
