Un dels aspectes més deplorables de les negociacions entre JxCAT i ERC per investir un president després del 21D, amb els dos caps de llista a l’exili i a la presó, va ser el mercadeig de noms per ocupar cadires al Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i també a la direcció de TV3 i Catalunya Ràdio. Van signar un pacte de no agressió: cadascú s’empassaria els candidats de l’altre sense protestar. Amb presos, exiliats, i amb el govern espanyol i la justícia espanyola passejant per les clavegueres. Aquesta setmana s’ha conegut que JxCAT, ERC, Cs i el PSC es repartiran, també sense protestar, sis cadires al Consell de la CCMA, sis noms que seran ratificats per àmplia majoria al Parlament després de passar, suposadament, la prova del cotó de la idoneïtat. Els Comuns, que a diferència de les èpoques del tripartit no entren en el repartiment del pastís perquè són massa petits, han posat el crit al cel per la politització dels mitjans. Obliden que quan ICV tocava poder no hi havia crítiques, ni per les cadires ni pels infames blocs electorals. El PP, totalment residual, ni tan sols aspira a una mínima quota de poder. Fins ara, només la CUP està en condicions de denunciar un nou acte de subjugació als valors perpetrats pel règim del 78 de control dels mitjans de comunicació de forma directa pels partits, previ al veritable control democràtic que ha d’exercir el Parlament.
El republicanisme defensa una societat radicalment democràtica on el ciutadà estigui en el centre i no es limiti a posar una papereta cada quatre anys. Defensa la independència judicial i el dret i el deure dels diputats a exercir les seves funcions lliures d’interferències. Doncs bé, la politització de la CCMA –de RTVE no cal ni parlar-ne- és tot el contrari a aquests valors. Per la seva banda, Cs i el PSC, i el PP des de fora, es fan un tip de denunciar la suposada missió separatista de la CCMA, l’adoctrinament i la putrefacció d’uns mitjans que cometen un pecat original per a l’unionisme, ser una eina de cohesió social i nacional com gairebé cap altra a Catalunya. Sort dels professionals, que fan que, al marge de les cadires repartides, els catalans tinguin uns mitjans públics líders d’audiència i qualitat a Catalunya.
El fet que cada partit tingui la seva llista de periodistes i amics -que també imposen a les tertúlies- per asseure’s a la CCMA o a la direcció de TV3 o Catalunya Ràdio és senyal que perduren les estructures de la Transició, en què el repartiment de poder entre els partits garanteixen que no hi hagi revolució possible, només perpetuació del sistema. Una victòria de la vella política i una derrota dels periodistes que, durant molts anys, han intentat que els mitjans de comunicació públics catalans fossin com la BBC i no com RTVE. Quinze anys després que un grup de periodistes iniciessin un combat contra els blocs electorals, que segresten el dret d’informació i el deure dels periodistes a actuar amb professionalitat i imparcialitat durant una campanya electoral, els partits polítics i la justícia els han donat l’esquena i han seguit pactant per repartir-se el poder. Aquí no hi ha rivals polítics. La cadira és la cadira?
