La primera tongada de declaracions al judici pel procés ha deixat un regust de victòria parcial entre els acusats i les seves defenses. La fiscalia no ha pogut provar les acusacions de rebel·lió perquè ha estat incapaç de demostrar la violència necessària per acreditar un delicte d’aquesta gravetat. I també ha estat incapaç de relacionar-la amb els acusats. En resum: a hores d’ara la fiscalia només té uns cotxes de la Guàrdia Civil destrossats com a prova màxima de violència i uns tuits retuitejats, a més del correu electrònic de Xabi Strubell, per demostrar la implicació dels 9 presos polítics. Als altres tres acusats, per cert, se’ls acusa de malversació i durant la vista oral no se’ls ha mostrat ni una sola factura.
Aquests dies d’avantatge que els processats porten a l’acusació estatal no s’han televisat en directe per les principals cadenes de televisió espanyoles. Especialment aquelles que, durant mesos i mesos, han intentat precisament això: consolidar el relat de la rebel·lió i sedició a base de tertúlies que repetien insistentment que el govern de Catalunya, la presidenta del Parlament i els líders de l’ANC i Òmnium eren poc menys que terroristes. Ara que s’han pogut explicar, ara han optat per altres continguts. És tan discutible com legítim, cadascú fa amb la seva empresa i programa fa el què vol, però resulta com a mínim incomprensible. És com si, després d’haver estat matxucant tot el dia amb el nen del pou de Totalan, el dia que es faci el judici contra el propietari del terreny s’opti per altres històries. Amb l’agreujant que en lloc d’un pou estem parlant d’urnes.
Però no exposo tot això per denunciar cap injustícia informativa ni tampoc mala praxi periodística (Déu me’n guard!). Ho explico perquè a partir de la setmana vinent aquestes mateixes cadenes sí que hi connectaran; quan comencin a passar-hi Mariano Rajoy, Soraya Saenz de Santamaría i tots els comandaments policials encarregats de reprimir el referèndum. Llavors sí que hi haurà més televisions en directe. I aquesta represa de l’atenció mediàtica espanyola coincidirà amb els arguments que pretén imposar la fiscalia. Sentirem el testimoni dels qui dibuixaran un procés violent, al límit de la guerra civil, i dirigit des d’un quarter general on hi eren els empresonats i els exiliats.
Així les coses, tindrem l’escenari següent: una població catalana (independentista o no) que haurà escoltat els arguments tan concloents dels acusats amplificat pel desconcertant paper de la fiscalia i que ara també es disposarà a sentir la versió del govern espanyol de l’època; i per contra, una població espanyola que –novament- ha obviat les raons dels acusats i que només sentirà l’altaveu de l’acusació amb el relat incriminatori que relaciona independència amb violència. I ara, a més, amb seu judicial, que sempre té més solemnitat estètica. I ja hi tornarem a ser. I sobretot, si surt una sentència que no casa amb determinats marcs i previsions mentals.
