El dia que a Podemos li va caure la mascareta

"Ha estat molt il·lustratiu veure aquests dies Jéssica Albiach tan enamorada de l’apologia militar del seu Gobierno en les compareixences televisives"

Podemos sempre ha estat un frau, no només ara. És un partit que va néixer com un bolet televisiu fent promeses que no havia de complir perquè no tocava ni mitja engruna de poder, la qual cosa li permetia semblar d’esquerres –molt fàcil, tenint Vox, PP, Ciudadanos i PSOE a la dreta– i també semblar receptiu amb Catalunya –igual de fàcil en el marc d’un Estat amb Casa Reial, Congrés, Senat, Tribunal Constitucional, Audiència Nacional, Fiscalia, Junta Electoral Central, Església, etc., ultranacionalistes espanyols. Però, com ens deia aquell gran savi vestit de general que hem vist durant sis setmanes en les performances televisives de PSOE-Podemos, “no hi ha mal que duri cent anys”, i la mascareta ha caigut de cop.

En només dos mesos, la Covid-19 ha despullat Podemos, és a dir, En Comú Podem, i n’ha mostrat l’autèntica cara. Una pandèmia, que, com hem vist a Portugal o Alemanya, havia de ser una qüestió exclusivament sanitària, PSOE–En Comú Podem, des del Gobierno de España, l’han convertida en una operació ultranacionalista que ha menyspreat el govern de Catalunya i les seves autoritats sanitàries –han arribat a dir que no tenien prou nivell (!)– i ha imposat un règim dictatorial d’arrels feixistes fonamentat en l’España Una, “ordeno y mando”, arrabassament de competències, confiscació de material sanitari, negativa de dues setmanes al confinament, militarització del virus, militarització de les rodes de premsa, imposició d’un nou 155 i imposició de la ‘província’ com a element de divisió territorial per tractar la pandèmia en termes afins a la ‘unidad de España’. Aquesta és la gran obra de Gobierno d’En Comú Podem, aquesta és la gran obra de Gobierno de Jaume Asens, Jéssica Albiach, Ada Colau i companyia, aquesta és la gent que pretén governar Catalunya al costat del PSOE amb el vernís dermoestètic d’algú que es digui independentista. És la gent que no ha tingut cap escrúpol d’aliar-se amb la ultradreta per remenar les cireres de l’Ajuntament de Barcelona.

Però ja s’ha vist com les remenen, les cireres. En un marc de trasbals econòmic com l’actual, en què hi ha tantíssimes famílies que s’han quedat sense ingressos, En Comú Podem, fidels als seus orígens mediàtics –Pablo Iglesias es va autocrear en un plató i Ada Colau al carrer amb disfresses que bevien de les doctes fonts de Ruiz Mateos–, pretenien muntar un sidral musical multi-culti que fos, alhora, un acte de campanya electoral encobert amb la instrumentalització d’un bon nombre de músics. Però la pretensió ha fet figa, perquè els músics els han dit ‘demà m’afaitaràs’ i han hagut de recular. També ha estat molt il·lustratiu veure aquests dies Jéssica Albiach tan enamorada de l’apologia militar del seu Gobierno en les compareixences televisives i els intents que ha fet per tapar la maniobra de l’esmentada xifra del 1714 en la tramesa de mascaretes. És tan immoral i fastigós fer befa d’un país servint-se d’un material destinat a salvar vides humanes com intentar encobrir aquesta befa.

El nacionalisme espanyol de Jéssica Albiach, com el d’Ada Colau i el conjunt d’En Comú Podem, és de naturalesa sibil·lina. És un llop amb pell de xai, que fa servir un llenguatge bonhomiós, d’aparença esquerrana i universalista segons el qual tothom seria ciutadà còsmic. Tothom menys els catalans, que seríem hispanocòsmics. Un català no és còsmic si no és espanyol. Un altre punt del manual d’En Comú Podem és el que ordena als seus representants que sempre que parlin en públic reparteixin les crítiques contra partits dependentistes i independentistes. Per exemple: “És veritat que cal fer pam-pam al culet a A, B i C, però també hem de donar un calbot a D, E i F, eh?”. Algú preguntarà: “Però si En Comú Podem no són ni dependentistes ni independentistes, què són?”. La resposta és: res, no són res. Res de res. Un frau. O, si es vol, un partit nacionalista espanyol disfressat de res.

Hi ha altres preguntes, tanmateix, que molta gent es fa, com ara “d’on li ve, a En Comú Podem, tot aquest odi contra l’independentisme? Per què odia tant la idea d’una Catalunya plenament lliure? Com pot ser que algú experimenti plaer veient el seu poble sotmès a la voluntat d’un altre?” Doncs perquè l’independentisme posa en evidència el seu espanyolisme. Per això l’odia i vol foragitar-lo de tot arreu. La psicologia explica molt bé aquest comportament. La gent pot perdonar l’insult més bèstia fet en privat, però covarà un odi profund contra aquell que, ni que sigui de manera elegant, l’hagi posat en ridícul o en evidència davant de tothom. Això és el que ha fet i fa l’independentisme amb la formació de Jaume Asens, Jéssica Albiach, Ada Colau i companyia, posar en evidència la seva falsedat. La disfressa de l’ambigüitat, que tant de servei els havia fet en altres temps, és avui tan obsoleta com un ordinador del 1990 i no els deixa cap escapatòria.

Som al maig del 2020, ja fa temps que En Comú Podem forma part del Gobierno de España i tothom ha pogut veure la fal·làcia del seu discurs. Ja sabíem que el PSOE és dreta disfressada, però calia veure els podemites en acció remenant l’olla del poder espanyol, i el resultat ha estat exactament el mateix. Un partit progressista i d’esquerres –quina definició més buida i cínica en boca seva– hauria fet mans i mànigues per tallar en sec l’espoliació que pateix Catalunya per part d’Espanya. Si tant l’amoïnen les retallades, aquesta és la Gran Retallada, la Retallada Mare sobre la qual callen com tombes.

 

Un partit progressista i d’esquerres és, per principi, al·lèrgic a la monarquia espanyola i no escatima esforços a abatre-la en comptes de mantenir-la i d’encobrir-ne les traces de corrupció; un partit progressista i d’esquerres no militaritza la gestió de pandèmies; un partit progressista i d’esquerres, quan governa, no té presos polítics entre reixes ni polítics i artistes a l’exili; un partit progressista i d’esquerres, quan governa, no s’apropia de les competències i dels drets nacionals d’un país com Catalunya per dir-li què ha de fer i què no ha de fer davant el coronavirus; un partit progressista i d’esquerres, quan governa, no polititza una pandèmia ni posa la ‘unidad de España’ per davant de la vida humana; un partit progressista i d’esquerres, quan governa, no adopta mesures imperialistes i divisions territorials del segle XIX per compartimentar desconfinaments; un partit progressista i d’esquerres, quan governa, respecta el govern i les autoritats sanitàries de Catalunya a l’hora d’afrontar una amenaça letal com el coronavirus en comptes de donar-li ordres que burlen el sentit comú i posen en perill la salut o fins i tot la vida de milers de catalans; un partit progressista i d’esquerres no odia els partits que volen la llibertat ni utilitza una tramesa de mascaretes per arrodonir una xifra simbòlica que evoqui la pèrdua de llibertats de Catalunya a mans espanyoles; un partit progressista i d’esquerres és, per definició, un defensor de la llibertat de tots els pobles de la terra, inclòs el català, i treballa, des de les seves posicions de poder, perquè el fet de ser un Estat no sigui un privilegi, sinó un dret inalienable de tot poble amb consciència de si mateix. Un partit que fa el que fa En Comú Podem, no és ni progressista ni d’esquerres; és un partit reaccionari i de dretes.

Però ni la necessitat actual de dur mascareta ha permès a En Comú Podem amagar la seva autèntica identitat des del Gobierno de España. Com la dreta més reaccionària, ha imposat un estat d’excepció i un desconfinament fonamentat no pas en principis sanitaris, sinó en principis polítics i de l’Ibex 35. Tantes mentides, tants tòpics i tanta demagògia discursiva aquests darrers anys per quedar-se sense mascareta amb un cop de vent.

 

Comentaris