Catalunya societat malalta

"Estem segurs de conèixer qui defensa la causa de la veritat i decència humanes? A la Catalunya política, a hores d’ara, ningú"

Cada país té la seva porció d’idiotes que es dediquen a empastifar i desconcertar l’ambient polític amb les idees més insubstancials, frívoles i tronades que hom pot imaginar. El problema que tenim a casa nostra és que enlloc d’una minoria més o menys sorollosa i esgarriada com sol passar arreu, aquí es converteixen en legió els que proposen i defensen causes que frivolitzen i debiliten les vertaderes injustícies que diuen voler pal·liar. Així, qüestions gens menors com el racisme, la immigració, la seguretat, la dignitat humana i tantes altres mereixedores de rellevància i raonament, són tractades amb una enorme frivolitat que en no res ajuda a cercar les solucions idònies i possibles. Això és el de menys car el que es vol, com a l’obra de Shakespeare, és fer molt soroll per res. Pragmatisme és sinònim de concessió i brindis al sol i futilesa d’enginy i altrament li fotrem la culpa al masclisme, al patriarcat o a la mare de Déu per seguir sent verge.

Ara i pel que sembla, tota aquesta colla d’enaltidors de la barbàrie i adoradors de les males herbes urbanes i dels excrements –sempre tan naturals ells i ecològics- de quissos i coloms han considerat que després de l’enorme torbament i en no pocs casos patiment que entre tots hem viscut en aquests mesos de confinament, el que realment preocupa a la nostra societat, no és l’economia o la salut i ja no parlem d’independència, és acabar amb el racisme endèmic de personatges i monuments que habiten i llueixen, alguns des de temps immemorials, en el record i imaginari de les nostres ciutats i viles. Així personatges com Colom, Churchill o els grecs clàssics i llatins han de desaparèixer, la Sagrada família també i posats a fer-la grossa i ser conseqüents amb la idiotesa el mateix barri gòtic de Barcelona i Santa Maria del mar també fora bo que passessin a ser “invisibilitzades” en terminologia d’uns senyorets i senyoretes que mai posaran el crit al cel pels bàrbars, que no són pas pocs, que es compten entre les seves referències i preferències polítiques o intel·lectuals.

 

El problema, malgrat tot,  no són pas ells, el vertader problema exemple de societat malalta com la catalana són aquells partits i líders polítics que haurien d’ocupar l’espai moderat i assenyat que avui i des de fa una colla d’anys ha deixat d’existir en una societat com la catalana, insisteixo totalment orfe de lideratge, honestedat i mesura política. Així, quan es produeixen atacs de la brigada de la rasta, el porro i l’espadenya contra la nostra civilització, les formacions moderades amaguen el cap sota l’ala no sigui que els caigui un ruixat i un bon miquel per part de l’horda intolerant i extremista esquerranosa.

El brillant periodista i filòsof francès JF Revel fa anys ens parlava dels soldats derrotats del comunisme que, malgrat la caiguda del Mur de la vergonya, es seguien vantant i presumien d’una suposada superioritat moral, potser perquè el comunisme en allargar-se en el temps encara fou més letal i sanguinari que el nazisme / feixisme. Els seus fills avui, més Gramsci quer no pas Lenin, pretenen recuperar aquesta hegemonia cultural i ho faran si les forces de l’ordre i la decència abandonen les seves funcions de vigilància en un món, cada cop, més desventurat, irracional i perillós. Era l’enorme filòsof polític i moralista britànic Burke qui, avançant-se al nazisme o comunisme, avisava després de la traumàtica experiència de la Revolució francesa i del Terror que el problema no són els dolents representants del mal; el problema de veritat és quan els bons abandonen les seves causes que són les causes de tota la humanitat sense exclusions.  Avui sabem qui són els dolents; però estem segurs de conèixer qui defensa la causa de la veritat i decència humanes? A la Catalunya política, a hores d’ara, ningú.

 

Comentaris