S’ha debatut molt sobre les conseqüències per a Catalunya d’una sentència de l’Estatut que el retallés i el deixés aigualit. També es planteja per part de partits i institucions quin és el capteniment i les reaccions que caldrà adoptar davant una sentència adversa. En aquest escenari també podria estar en joc el paper del propi Tribunal Constitucional com a arbitre de l’Estat autonòmic i del repartiment competencial dissenyat al Títol VIII de la Constitució. Especialment perquè Catalunya ha estat fins ara la que més ha confiat en el TC i la que més litigis li ha plantejat, reconeixent-li legitimitat. Però això pot canviar.
El Tribunal Constitucional va ser creat fa quasi trenta anys amb una doble missió: vetllar en última instància pels drets fonamentals i resoldre les tensions i els conflictes inherents a un Estat compost. A banda dels greus problemes que té el Tribunal per atendre el nombre creixent de recursos d’empara en matèria de drets, també ha entrat en una paràlisi en relació a la seva funció més institucional. Així, comencem el 2010 amb quasi cent controvèrsies competencials pendents amb vuit anys o més de retard, entre les quals hi ha matèries tan rellevants com les anteriors lleis d’educació de l’Estat, les proves de selectivitat, o les lleis estatals sobre estabilitat pressupostària. Els tres anys i mig que porta l’Estatut són pocs en comparació, però els recursos presentats contra ell han comportat un qüestionament molt superior al que pateixen les normes estatals impugnades per les Comunitats Autònomes.
Els tribunals constitucionals són una institució comuna en dret comparat. També és clàssica la percepció que tenen certa inclinació cap al poder central, com una “torre legal de Pisa”, diuen els canadencs. Si la torre s’inclina massa, cau. Fins ara Catalunya ha plantejat pràcticament la meitat del nombre total de conflictes positius de competència interposats contra l’Estat. Des de l’any 1991 el Govern del País Basc, decebut, no presenta litigis davant el TC, només es defensa quan l’Estat els hi interposa. El propi Estat presenta pocs conflictes positius de competència, i prefereix cada cop més ventilar les seves controvèrsies competencials a través de la discreta via dels tribunals ordinaris contenciosos, més efectius i ràpids. En aquest context, els pronunciaments que faci el Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya seran decisius a l’hora de continuar confiant, o no, en la seva utilitat per a resoldre les tensions inherents a l’estructura territorial. El dubte és si el propi TC és conscient de què s’hi juga.
