No hi ha paraules per descriure el portentós ridícul que va fer la monarquia borbònica en la gala dels premis de la princeseta. Desconeixien els governants les condicions del Principat? És clar que no. La prova és que van mobilitzar fins als reservistes i van tenir Barcelona en estat de setge. Per què es van obstinar en un acte que seria inevitablement vist com una provocació i condignament respost? És la prepotència colonial castellana de sempre?
No; per una vegada, no. És que les alternatives eren pitjors. Considerin: a) ajornament sine die dels premis; b) trasllat de l’acte, per exemple, a Marbella o a Santa Cruz de Tenerife. Dues ofenses, dues humiliacions a l’immens orgull hispà. No quedava més remei que fer el ridícul. Els reis van arribar en helicòpter, com un misteriós Deus ex machina, van travessar una Barcelona deserta com un malson dalinià i es van atrinxerar al Palau; van departir en pla rotllana de veïns amb els guardonats, els van donar els premis, la infanta va protagonitzar la carrincloneria prevista, es van anar-ne a sopar i es van obrir com havien vingut, per la porta de servei amb el borbònic cua entre cames.
El rei va venir d’incògnit. Però no com ho feia Harun ar-Raixid, que s’amagava per conèixer millor al seu poble, sinó per a escapar d’ell. La gent de Barcelona, arremolinada als carrers, li va donar la sonora recepció que mereixia i les autoritats van fer acte d’absència, excepte els socialistes que van estar a besar el que fos del rei dels republicans. Un èxit d’imatge i comunicació política.
La Casa Reial ha pujat una galeria de fotos de la històrica visita. Ni una panoràmica exterior. Distàncies curtes. Salutacions i besamans. La cursileria de la nineta amb el feliç pare a la vora. Aforament: ple el pati de butaques; tota la resta, buit. I, pel que fa al pati de butaques, si s’observa bé la foto, es veu que, a partir de la fila nou o deu, el públic són tots guardaespatlles, agents de paisà i functionaris, tots homes, tots vestits igual, com a soldats de terracota de Shi Huan. No hi havia ningú.
Un acte de propaganda típicament Potemkin, un fracàs que ni l’Espanya Global de Borrell podrà esborrar. No hi havia ningú a qui poguessin aprofitar les paraules del monarca que, com sempre, van ser per sostenella i no enmendalla. Una repetició en diferit de l'”a per ells” consagrat en el discurs del 3 d’octubre: cap voluntat de diàleg, repressió i ordre públic. Més llenya al foc de la foguera hispana.
Acabat el lamentable espectacle colonial, a la televisió espanyola es produïa l’únic debat d’aquesta campanya entre els cinc candidats dels cinc partits del galliner hispànic. Cinc homes perfectament intercanviables, com retallables de l’Épinal. Cinc representants de la meitat de la població i no de la meitat sencera, sinó d’un petit sector d’ella en termes d’edat, educació, de procedència social. O sigui, els servents de l’oligarquia prenent decisions sobre el conjunt de la població. Espanya.
Per descomptat, un pur guirigall, animat per les bestialitats del fatxa. El desacord universal és tan profund que el més probable és que el resultat de les eleccions doni la mateixa situació d’impàs o bloqueig que ara.
Tots els partits espanyols consideren l’independentisme català com l’enemic principal. Fins i tot Podem, que té un discurs respectuós amb la plurinacionalitat espanyola, forma part del bloc nacional espanyol. La seva plurinacionalitat enfurisma la dreta però no és la independència. Enfront de la independència són tots. Uns volen combatre-la a pals; altres amb reverències i seduccions. Però tots la combaten. Especialment el caça-recompenses Sánchez, que vol el cap del MHP Puigdemont com l’indi Fernández volia el cap d’Alfredo García a la peli de Peckinpah.
L’essència botiflera de l’estratègia d’ER d’entendre’s amb el PSOE ha saltat a miques. Així i tot, ni una autocrítica dels seus dirigents. Al contrari, Rufián insisteix que repetiran les seves ofertes ja fracassades. D’aquí ja només cal deduir que aquesta estratègia és la de la claudicació davant l’Estat.
