La Catalunya Nord també existeix

"Aquí s’està despertant alguna cosa, més enllà de les misèries de la política catalana i de les infinitament més patètiques misèries de la política espanyola"

Com Terol, la Catalunya Nord també existeix. Ho vam descobrir fa dos anys, amb la meravellosa i èpica història de com es van amagar les urnes fins al primer d’octubre i com es van burlar els policies i els espies d’un aparell estatal tan poderós com l’espanyol.

I ho acabem de descobrir aquests darrers dies, a través de les imatges de «lluita pacífica» a la frontera entre Espanya i França, que marca també la frontera psicològica entre dues Catalunyes. Hem vist, per exemple, l’alcalde de Prats de Molló, Claudi Ferrer, mitjançant amb la Gendarmerie guarnit amb la banda tricolor francesa i un llaç groc. Hem vist que s’organitzava una protesta espectacular aprofitant molt bé la festa de sant Martí, jugant amb els espais de ningú a la frontera, calculant impecablement la jugada. Hem vist (bé, no exactament, però sí que ens n’hem assabentat) de gestions París-Madrid però també París-Barcelona.

La Catalunya central (o del mig, per no ferir susceptibilitats) ha necessitat, en ambdues ocasions, de la Catalunya Nord, la germana mig oblidada. Com tantes altres vegades, és una història que va i ve.

Aquesta és la gran lliçó, i és potent, perquè hauria de canviar la perspectiva que tenim sobre el que està passant, més enllà del dia a dia.

Hi ha, en un pla d’igualtat i diversitat, una Catalunya del mig, la Sud (valenciana), la Nord i la Catalunya Est (Balears), i altres «esquitxos» de Catalunya (en un sentit òbviament no pejoratiu) com la Franja o l’Alguer. Aquest és el mapa que va emergint, entre infinites contradiccions i confusions, que va més enllà del pancatalanisme, i més aviat dibuixa un territori i unes relacions que podríem definir com a «catalanofonia». O millor encara: les catalanitats, amb un ampli espectre de diversitat i d’intensitat, però amb una força major del que podíem pensar fins ara.

Les catalanitats. És un concepte interessant, que obre joc en el món actual i futur, deixant-nos de nostàlgies medievals, molt boniques però molt poc realistes.

Unes catalanitats sense «Catalunyacentrisme», que sempre acaba en el «Barcelonacentrisme». Una realitat esmunyedissa, difícil de definir. Més aviat, un esperit que està revivint, que s’està enfortint i que té molt futur al davant.

Això és el que suggereixen els preparatius dels fets d’octubre de 2017 i el desafiament del Tsunami Democràtic a la frontera francesa, aquest novembre del 2019, després de la salvatjada de la sentència.

 

La Catalunya Nord també existeix. És França i està a França, segons com es miri, que no és ben bé el mateix. Té una altra història, una altra realitat política, econòmica, social, cultural. Però la frontera és menys frontera del que sembla. La Catalunya Nord té el seu espai en aquesta història, com a protagonista, no com a comparsa. Amb personalitat pròpia, amb un marge de maniobra diferenciat.

Aquí s’està despertant alguna cosa, més enllà de les misèries de la política catalana i de les infinitament més patètiques misèries de la política espanyola. Estem posant entre parèntesis els estèrils partidismes que no porten enlloc.

Estem despertant un esperit vell i nou alhora. Té molt o poc recorregut? Ho anirem veient, temps al temps. Demana pensar de manera nova, foragitar vells clixés i no embolicar-se en partidismes, fugides cap endavant i operacions estrambòtiques. Hi ha germans i germanes a l’altra banda de la frontera amb França, que són o poden ser catalans o catalanes d’altres maneres, possiblement el mateix que cap al sud o cap a les illes. I que són i poden ser tan «centrals» com qualsevol altra Catalunya, inclosa la que es creu més catalana que ningú. I a dintre de la Catalunya «del mig», a la seva zona metropolitana, hi ha una Catalunya molt espanyolitzada que cal saber entendre, valorar i gestionar amb intel·ligència.

El camp de joc és més gran del que pensem quan pensem a petita escala... La Catalunya Nord també existeix. Ens ho hem de dir i els ho hem de dir.

 

Comentaris