Clavells, dibuixos del Piulet, impressores i paperetes de votació per comptes d’incitacions a la violència i l’etnicisme. Zero violència, zero insults. Sense por. Pares, mares, alumnes i mestres fent vetlla a les escoles per protegir-les dels precintes organitzant activitats com xocolatades, castells, cinema a la fresca, partides parxís, esports, tallers de manualitats, idees enginyoses com retirar les portes d’una escola per fer-ne el manteniment. La revolució –i la resistència- pacífica més potent que ha viscut fins ara Europa és a Catalunya, una lluita democràtica al carrer sense precedents amb una organització popular tan brutal que Madrid, que ja ha sacrificat el prestigi internacional, la credibilitat mínima de la seva economia i els principis més elementals d’una democràcia a canvi d’intentar mantenir el control en una part dels seu territori i evitar la fallida com a Estat, ja ha perdut i no podrà imposar el relat de la violència que tan anhela per deslegitimar aquest moviment democràtic.
Què pugui passar durant les llargues hores d’aquest diumenge no ho sap ningú del cert. Però tant si a les 20h el Govern pot oferir resultats oficials del referèndum, com si no ho pot fer perquè l’Estat, amb l’aplaudiment del PSOE, C’s, les elits econòmiques, judicials, militars i religioses del règim, ha exercit la violència policial i judicial amb total impunitat, no hi haurà marxa enrere. Això ja no ho atura ningú. Si no és en les properes setmanes, serà més aviat que tard. Perquè així ho han decidit centenars de milers de catalans de totes les condicions i trajectòries vitals. La transversalitat d’aquesta segona revolució dels clavells fa impossible revertir l’assoliment de la majoria d’edat d’una societat que ha decidit viure sense tuteles imposades, sense violència, amb solidaritat i respecte. Com un Estat del segle XXI.
Si s’aconsegueix votar sortejant les amenaces i les actuacions de les clavegueres, el pla és conegut. 48 hores després de la proclamació oficial dels resultats, es declararà la independència i s’iniciarà una negociació amb Espanya per a una separació pactada. Però si no es pot votar en condicions democràtiques, el sobiranisme tindria una carta d’emergència: Ensenyar al món les imatges de la repressió -els drons van camí de ser, com els clavells, el Piulet i les impressores, un símbol més de la revolució- de l’Estat i de la revolució pacífica de Catalunya, i interpel·lar directament la UE. El Govern podria plantejar un ultimàtum a la UE: Si en un termini concret de temps –breu, dos mesos a tot estirar- Europa no organitzés un referèndum vinculant i amb totes les garanties, aleshores Catalunya proclamaria la independència. Una proposta que requeriria, òbviament, que no hi hagués ni un sol indici de violència al carrer per part dels demandants d’aquesta mediació. L’Estat no tirarà la tovallola en la seva guerra contra la democràcia. Però passi el que passi aquest 1-O, la revolució pacífica que viu Catalunya ja és un fet clau en la història d’aquesta nació. El règim del 78 ja ha perdut, només cal esperar que l’àrbitre xiuli el final del partit.
