L’obertura d’actuacions penals contra la presidenta del Parlament, de l’expresident de la Generalitat, de dues conselleres, un conseller, alcaldes i diversos regidors en base a l’apel·lació al respecte de la llei i l’estat de dret ens planteja una contradicció entre la legalitat i els drets democràtics en joc. D’entrada no em sembla admissible que un règim que es digui democràtic estigui jutjant fets d’opinió o simples intencions en l’àmbit de les institucions polítiques, amb l’objectiu de pretendre impedir el debat polític sobre el procés d’independència de Catalunya. Tampoc es justificaria perquè es faci com a resposta a la desobediència de resolucions dictades pel Tribunal Constitucional, que en un cas anaven dirigides a impedir la celebració d’una consulta popular i en un altre a impedir al Parlament debatre i prendre acords sobre el futur de Catalunya. Jo em pregunto, si en un estat de dret entra dins les facultats d’un tribunal Constitucional limitar els drets democràtics i de llibertat d’expressió política?, jo crec fermament que no.
De tota manera per entendre la particular estructuració del conjunt normatiu i de sistema de tribunals del que en diem l’estat de dret espanyol, amb que es justifiquen aquestes accions judicials i les que es duen a terme contra els que s’acusa d’injuriar les institucions de l’estat amb la crema o estripada d’imatges del rei, hem de fer una anàlisi històrica de quin ha estat el funcionament i construcció d’aquest estat de dret que se’ns apareix com a limitador de drets.
No es troba als codis penals durant el segle XIX cap article que penalitzi actes que el considerin delicte d’ultratge a la Nació espanyola o a la unitat de la pàtria. No va ser fins a la fi del segle XIX quan es va començar a produir un procés ràpid de naixement del catalanisme polític, amb el memorial de greuges (1885), el missatge a la reina regent (1888) i les Bases per a una constitució regional catalana de Manresa (1892), que es produeix un canvi en l’acció legislativa penal de l’Estat.
La resposta del règim davant del catalanisme va ser la reforma del Codi Penal amb la Llei d’u de gener de 1900, que va introduir un tercer apartat dins de l’article 248 referent al delicte de rebel·lia que establia que també ho eren “los ataques a la integridad de la Nación Española o a la independencia en todo o en parte de su territorio, bajo una sola ley fundamental y una sola representación de su personalidad como tal nación.” A més disposava que si el delicte era comès per un periòdic amb escrits o dibuixos o per l’activitat de les associacions, es podran suprimir les publicacions i tancar les entitats, per part de la Sala 2a del Tribunal Suprem a petició del ministeri fiscal.
Trobem per primera vegada l’establiment d’un tipus delictiu fet adhoc per a combatre el debat polític del que era el catalanisme i del primer projecte d’una autonomia política amb l’elaboració de les bases de Manresa. El tipus penal és una clara resposta que pretén penalitzar totes aquelles aspiracions que es consideren que ataquen la “Unidad” i la integritat de la Nación Española, concepte que no havia aparegut fins aquell moment com a valor a defensar amb el codi penal.
Aquella reforma va permetre que el setembre de 1902 s’obrissin diligències penals contra els redactors d’un cartell convocant a un acte catalanista a Borrassà que deia després de fer una crida a la participació a aquell míting… “no dubtem que amb veritable unió i fe, en la causa Nacional de Catalunya, la victòria serà nostra; mentrestant els nostres crits han de ser “Visca l’Autonomia i Visca Catalunya.” Al redactor del text se li va imputar un delicte de rebel·lia en considerar el fiscal que els crits amagaven: “propósitos de despojar a los Ministros de la Corona de sus facultades constitucionales y atacan la integridad de la Nación Española“. És a dir que la reivindicació de l’autonomia política era interpretada com un atac a la integritat de la Nación Española, per representar una reducció de les competències de l’estat en favor d’un govern autònom. Un veritable absurd convertit en delicte polític que va originar molts processaments per opinions polítiques públiques i les fetes en publicacions periòdiques.
Amb posterioritat el 1906, davant de l’atac dels oficials de la guarnició militar de Barcelona, que van assaltar i saquejar la redacció del setmanari satíric Cucut per un acudit d’en Junceda que feia broma de la derrota dels militars espanyols al Marroc, el règim va reaccionar, no posant mesures de càstig per l’acte dels militars, si no promulgant la llei de jurisdiccions de 23 de març de 1906. Aquesta llei penal tipificava un nou delicte d’ultratge a la Nació espanyola i els seus símbols, himne i bandera, que penalitzava també l’apologia dels “delictes” i dels “delinqüents”, cosa que afectava també a les opinions expressades públicament o per premsa sobre les informacions que es fessin dels processats per aquests delictes.
Per tant ja en aquell moment trobem creats els models penals perversos que ens han arribat fins avui que suposen la limitació de la llibertat d’expressió feta a mida per impedir les corrents catalanistes per considerar incompatibles i contraries als principis de la indisoluble unitat de la nació espanyola, com ho va qualificar el franquisme i recull l’article 2 de l’actual Constitució.
A més la llei de jurisdiccions incloïa tant la penalització de les expressions pròpiament dites, com ara les al·lusions o manifestacions encobertes, que ens porta a incloure el delicte d’intencions i apologia que és el que en el nostre sistema penal i jurídic es va introduir amb la llei de partits Ley Orgánica 6/2002, de 27 de juny feta a mida per ilegalitzar Batasuna que va representar un cop d’estat al País Basc en modificar l’espectre polític i possibilitar el govern del Partit Socialistra amb el PP.
La dictadura de Primo de Ribera va arrodonir aquella llei establint que els delictes contra la seguretat i “la Unidad de la Patria” eren jutjats sempre en Consells de guerra, prohibint el català en actes públics i castigant també “la difusión de las ideas separatistas por medio de la enseñanza o la predicación de doctrinas.”
Aquell sistema pervers va ser derogat per la República, tot i que el franquisme el va restituir, establint els tribunals militars com a eina bàsica de persecució política, sobre la base dels mateixos principis polítics elaborats amb anterioritat com els de “la Integridad de la Nación española” i “la unidad de la pátria” constituïts per perseguir i excloure del debat polític, el catalanisme i la revindicació de l’auto govern de Catalunya en base a una reafirmació de la nació catalana.
La transició recull, com hem dit aquests principis essencials d’unitat de la Nación Española a la Constitució, però ha estat en el procés seguit en els darrers anys que s’ha reforçat la reacció de l’Estat contra els moviments de reivindicació nacional. En relació a Euskadi amb la llei de partits feta contra Batasuna, per il·legalitzar-la. Respecte a Catalunya, amb l’aplicació de la reforma del tribunal Constitucional per penalitzar indirectament i de manera perversa el debat polític sobiranista sorgit com a reacció del procés recentralitzador i anti-autonomista que culminà amb la sentència del tribunal Constitucional sobre l’Estatut, dotant-lo de facultats jurisdiccionals per intervenir limitant i prohibint el debat polític, per situar-lo fora de la llei i poder incriminar-lo com a acte de desobediència.
Tampoc podem deixar de banda les imputacions per actes de crema o trencament de fotografies del rei o de les xiulades de l’himne que veiem que ja es van produir a primers del segle vint, com a actes de manifestació política contra les institucions de l’estat, que ja des de 1906 eren incriminades pel codi penal com encara es manté avui.
També hem de destacar com una de les característiques de la repressió política, que sempre s’ha realitzat amb la intervenció de jurisdiccions extraordinàries, com la jurisdicció militar al llarg del segle vint des de la restauració fins el franquisme, després de l’Audiència Nacional i ara amb les noves competències del tribunal Constitucional (LO 15/2015 de 16 d’octubre) que el configuren com una nova jurisdicció extraordinària de caràcter polític. En tot aquest procés una constant que es manté fins avui, és que l’estat va dictant un seguit de disposicions penals i jurisdiccionals fetes adhoc i especialment dirigides per a poder incriminar les actuacions i reivindicacions catalanistes, com fins ara.
Ens trobem davant d’un sistema amb un Tribunal Constitucional que admet que es suspenguin reiteradament les lleis del Parlament impugnades pel govern de l’Estat de manera abusiva, es deixi desballestat un estatut d’autonomia aprovat per un referèndum vinculant i que des de l’estat es duguin a terme tota mena de mesures econòmiques per escanyar financerament el govern català, davant la seva mirada impassible, com a garant no del dret a l’autogovern, si no de la Indissoluble Unitat de la “Nación Española”, tot reforçant la desconfiança institucional espanyola envers el dret a l’autogovern i les institucions de Catalunya.
Tot aquest procés dels últimes temps posa de manifest una continuïtat històrica de l’actuació de l’Estat en el sentit de respondre a les reivindicacions nacionals de Catalunya amb mesures legislatives d’ordre penal, que comporten una minva de l’abast de la llibertat d’expressió i acció política quan es tracta del catalanisme, que apropa cada vegada més la monarquia actual amb el sistema ademocràtic de la monarquia de la restauració, gens respectuosa amb els drets de llibertat política.
Es pot dir que aquest sistema és un estat de dret?, jo diria que no. En tot cas un estat de dret fet contra Catalunya i els seus anhels i drets com a poble, i per tant no es pot considerar així un estat de dret quan està bastit per a limitar els seus drets individuals i col·lectius.
