La sobtada reaparició del contenciós de Gibraltar a l’escenari del Brexit ha provocat una petita crisi internacional amb batre de tambors guerrers en el vell continent. En la confusió de les condicions de negociació de la sortida dels britànics, aquests, estranyament, han oblidat precisar la situació del Penyal. Plantejat el problema, la UE fa seva la posició de l’ONU respecte a la necessitat de descolonització de Gibraltar, inclòs en la llista de territoris que no tenen autogovern, i la senyora Merkel rebla recordant la doctrina de la integritat territorial dels Estats. D’aquesta manera, la UE adverteix al Regne Unit que qualsevol canvi en la roca haurà de donar-se amb l’acord comú amb Espanya.
Aquesta conclusió consagra una situació de cosobirania de fet que els britànics no havien previst i no semblen disposats a acceptar sense més. Sorpresos amb la badada, molts s’han llançat a una campanya de ultranacionalisme bel·licós, amenaçant amb anar a la guerra pel Penyal i recordant l’episodi de les Malvines, fa 35 anys. Per primera vegada en aquest contenciós secular sembla que han estat els anglesos els avançats de la fatxenderia i el patriotisme de llauna que habitualment s’atribueixen els espanyols. Fins a tal punt que, a diferència de la “Dama de ferro”, Thatcher; l’actual primera ministra, May, tracta d’apaivagar els ànims.
Així mateix, algunes altres veus, menys truculentes però potser més expeditives políticament, prefereixen anar per una altra via i sostenen que, de perseverar Espanya en la seva pretensió de retrocessió de la Roca, Gran Bretanya ha de donar suport a l’ONU la independència de Catalunya. La casualitat i les complicacions de la diplomàcia juguen de nou a favor d’una finalitat de l’independentisme català: internacionalitzar el problema per tractar d’obtenir la independència per implicació de la comunitat internacional. I, per descomptat, seria una bona carta comptar amb el suport d’una potència del Consell de Seguretat per a plantejar la qüestió catalana a l’ONU.
Com en una ironia de la història, les destinacions de Catalunya i Gibraltar tornen a creuar-se com en els temps del Tractat d’Utrecht el 1713 quan Gibraltar va ser part del preu que Felip V va haver de pagar per aconseguir que la Gran Bretanya abandonés la defensa de Catalunya i permetés que els Borbó abolissin les seves llibertats, com havien fet amb València i les Balears. A l’efecte de la propaganda i la notorietat internacionals, aquest paral·lelisme sembla convenient, però poc realista perquè, a part de les dificultats intrínseques de plantejar el contenciós en el camp de la descolonització, on l’ONU no ho considera, els independentistes catalans no han de dipositar moltes esperances en què aquesta vegada la Gran Bretanya no els abandoni.
Siguin quines siguin les dificultats europees, el pes diplomàtic de la Gran Bretanya a la Unió, encara que estigui fora, és superior al d’Espanya, encara que estigui dins. A més, i això és determinant, el cas de Gibraltar no ofereix lloc a molts dubtes si es consideren dos factors encadenats. En primer lloc, l’estatus de colònia és desmentit pel text literal del citat Tractat en el qual el Rei Catòlic espanyol atorga a Anglaterra la propietat de Gibraltar “absolutament perquè la tingui i gaudeixi amb sencer dret i per sempre, sense excepció ni impediment algún”, amb la sola reserva que, quan “li sembli convenient donar, vendre o alienar, de qualsevol manera la propietat de la dita Ciutat de Gibraltar”, concedeixi a Espanya” la primera acció abans que a altres per redimir-la”. Dit això, hi ha poc més que parlar. Gran Bretanya posseeix legítimament Gibraltar, a perpetuïtat, si vol, almenys mentre es reconegui la validesa del Tractat d’Utrecht.
Que serà necessari adaptar-se a les noves circumstàncies geopolítiques de la UE i prendre en consideració el criteri comunitari de la sobirania compartida? Molt probablement, però aquesta actitud ve compensada amb el segon factor esmentat i tan sobrevingut des Utrecht fins avui com el canvi d’Europa, i és el respecte al dret d’autodeterminació dels pobles. Aquest segon factor mostra la fortalesa de la posició anglesa en el contenciós. Dos referèndums s’han realitzat a Gibraltar sobre la retrocessió a Espanya i en tots dos més del 95% de la població ha estat partidari de conservar la ciutadania britànica i rebutjar l’espanyola.
Les dues dades assenyalen els extrems del problema: Anglaterra no per barres en el principi d’integritat territorial dels Estats (l’aplicació a Espanya és dubtosa, compta tenint dels enclavaments de Ceuta i Melilla) i s’aferra al dret d’autodeterminació de la població concernida. Espanya, per contra, sosté el principi de la integritat territorial i no respecta el de la lliure autodeterminació dels pobles. No és difícil comprendre que la posició espanyola és perdedora d’acord amb les conviccions contemporànies.
A l’independentisme català li afavoreix el ressò internacional del contenciós per la visibilitat que atorga a la seva reivindicació emancipadora. Però la seva força no rau en les diferents interpretacions d’antics tractats, sinó en la recta aplicació d’un principi universalment reconegut a partir del segle XX: el del dret d’autodeterminació dels pobles.
