Catalunya i Europa

"La unió per la força, tard o d'hora, sempre està destinada al fracàs"

Un dels arguments més recurrents que defensen els contraris a la independència de Catalunya, però també els contraris a l'exercici del dret a l'autodeterminació, és que la República de Catalunya quedaria fora de la Unió Europea. Aquesta qüestió ha estat debatuda del dret i del revés per experts europeus i internacionals, i l'única afirmació que podem fer és que la història dels processos d'integració confirma que sempre s'ha acabat imposant el pragmatisme i el principi democràtic davant del dubte. Però aquesta no és la qüestió que m'interessa tractar avui. Amb l'article 155 activat, dos presos polítics i un rebuig frontal a qualsevol tipus de mediació europea o internacional per part del Govern espanyol i les institucions europees, el President de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, feia palès el seu temor a l'efecte domino que podria desencadenar la independència de Catalunya. El missatge és rotund: la Unió Europea com a club d'Estats privilegiats està en perill. De fet, no cal que ens ho digui perquè ja ho vam veure amb la pèssima gestió de l'anomenada crisi dels refugiats. El desacord i els reiterats incompliments per part dels Estats membres, en particular l'estat espanyol, han posat en evidència la feblesa d'aquesta unió que atempta impunement contra els drets humans que, d'acord amb els seus principis fundacionals, ha de defensar. Recordem que el Govern i el Parlament de Catalunya, amb el suport massiu de la societat civil, van deixar molt clar el seu compromís amb l'acollida de les persones que fugen de la guerra.

 

Entrem ara en el fons de la qüestió. El projecte europeu actual va néixer de la voluntat comuna de reconstruir una Europa destruïda després de la guerra més mortífera de la humanitat que, no ho oblidem, va ser provocada per la irrupció al poder de règims feixistes. Convé recordar també que el principal motiu d'aquesta unió va ser la integració econòmica a través de la creació de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA) l'any 1951. El valor de la pau ha estat l'altre gran vector d'aquesta aliança d'estats-nació europeus en el context d'un món polaritzat pels efectes de la Guerra Freda. Globalment, a ritmes certament dispars entre els seus membres, aquest projecte ha viscut un progrés més que notable en termes de drets democràtics i de convivència. Però encara avui dia, el xoc de sobiranies dels estats-nació –model d'estat clarament en crisi– segueix sent el punt trontollant del projecte comú europeu. Ho vam poder comprovar amb la gestió de la crisi econòmica i de la crisi dels refugiats, i ho estem veient ara amb l'absència de voluntat d'actuar com a mediadors entre els governs espanyol i català en una qüestió profundament democràtica. En el cas de l'Estat espanyol, podem parlar clarament d'una deriva autoritària, un retorn a temps foscos. Avui, ha anunciat un cop d'Estat en tota regla.

 

 

Si bé l'opinió pública europea i internacional ja percep la reivindicació catalana com un afer europeu, els mandataris dels estats membres i la seva infanteria burocràtica han decidit centrar els seus esforços a blindar el concepte de la integritat territorial. No volen en cap cas reconèixer Catalunya com a subjecte polític. En canvi, el moviment independentista català  desperta cada vegada més simpaties en aquells corrents europeistes que lluiten per una Europa genuïnament federal, és a dir, aquell vell somni europeu on l'aprofundiment democràtic implica avançar cap a unes institucions europees que representin els ciutadans europeus de forma directa, ultrapassant els interessos estrictes –i sovint partidistes– dels estats. Una Europa humanista on la distribució del poder s'articuli a partir dels mons locals, concretament al voltant de les seves viles i ciutats. Una Europa que promogui un federalisme entès com un comportament social i no com una simple estructura estatal. Perquè quan parlem de federalisme, quan parlem de sobiranies compartides, no podem oblidar que la pau n'és la pedra angular. És el factor de cohesió més gran per desenvolupar relacions sanes i fructíferes. De la mateixa manera, el dret a l'autodeterminació és una condició prèvia a qualsevol tipus de federació. Una federació –o confederació– no és tal si no es produeix entre iguals i es fonamenta, a més, en la llibertat d'associació. La unió per la força, tard o d'hora, sempre està destinada al fracàs.

 

Catalunya és, sens dubte, una nació europea i europeista on l'esperit federalista és ben present. L'1 d'octubre, els ciutadans de Catalunya es van guanyar clarament el dret a constituir-se en un estat independent en forma de república, a redefinir d'arrel el seu contracte social per governar-se i tenir veu pròpia en la construcció europea, sense estar subordinats al nacionalisme espanyol. D'altra banda, Catalunya té una economia diversificada, atractiva i perfectament viable. La seva dinàmica expansiva és diàfana: l'any 2016 el PIB català va créixer un 3,5%, molt per sobre de països com Alemanya (1,8%), França (1,2%) o Itàlia (0,9%). Les exportacions van créixer un 6,1% (les d'alta tecnologia un 10%) i la inversió estrangera directa es va incrementar un 58% (11% a l'estat espanyol), cosa que demostra una alta confiança dels inversors internacionals envers el mercat català. Tot això és gràcies a l'esperit emprenedor i la cultura de l'esforç tan arrelada en els diversos agents econòmics del país. Europa és un mercat natural per a Catalunya. Sempre ho ha estat i ho seguirà essent, sense oblidar que el mercat avui és el món. Per tant, malgrat el to apocalíptic d'aquests dies, la contribució catalana a qualsevol projecte europeu sempre serà positiva en tots els sentits. I és de justícia que els ciutadans de Catalunya puguin administrar els seus propis recursos, amb l'objectiu de poder repercutir els guanys en el benestar i el progrés dels seus ciutadans. En definitiva, les institucions europees poden decidir fallar a Catalunya durant un curt període de temps. Però el que és segur és que Catalunya no fallarà mai a Europa ni a la gent que, arreu del món, defensa sense embuts el progrés, la pau, la llibertat i la democràcia.

 

Comentaris