Catalunya, Espanya: vuvuzela mon amour

"Sonen trompetes i potser és la única veritat, certa, tangible. Sonen trompetes. Però seran trompetes d'Apocalipsi?"

L'altre dia vaig enxampar el meu gat llegint l'Apocalipsi. El paio passava per allò de "Les set trompetes". Que si tururuuuuú, i el primer, el segon, el tercer "ai". Ai, ai, el meu gat. I vés, el veus tan extasiat que, per un moment, no goses dir-li res. Però, no. Vull explicacions.

-Ei, gat, com és que llegeixes això?

-Mèu, mèu, el món s'acaba!

-Ah sí?

-Sí, sí, segur de segur. Mèu, mèu. No sents les trompetes? Escolta, escolta...

Les trompetes. Sí, sí, les trompetes. Vosaltres sentiu les trompetes? Parem l'orella un moment... Aquesta setmana m'he trobat una companya de Facultat que fa anys que viu als Estats Units. Sempre que ve em diu que nota el país crispat. Que ens hem de relaxar, que som una societat molt tensa. Ens burxem. Som uns burxetes. Tot el sant dia ens estem clavant tornavisos entre nosaltres. Tornavisos, agulles, punxes, baionetes, espases, destrals, katanes... Nyic-nyic. Nyac-nyac. Aquest soroll insuportable. Ahhhh!!! Les mans a les orelles.

Gat meu, gat mèu, ja sento les trompetes. Ja sento aquesta vuvuzela de mundial de futbol. La sento ben a prop. Espanya és la nostra vuvuzela. Aquest nyic-nyic inesgotable, aquest murmuri inaguantable. Aquest grinyol, brogit, cruixit... Aquest no viure de grill grillat. El fil musical insofrible d'un restaurant d'estovalles de color neula i aire condicionat per matar pingüins. I bla, bla, bla...
Potser Espanya és una vuvuzela per Catalunya. Potser, sí. Va, però voleu dir que no n'hi ha una altra? Patapam. Em fa por que la manifestació del dia 10 contra la sentència del TC acabi convertint-se només en una vuvuzela. Vull dir que és una manifestació necessària. Hi haurà una gentada de por, però.... serà només cridòria, soroll? Seran només trompetes? La cosa és tan greu que les vuvuzeles no seran suficients. Cal una resposta política. Cal una resposta històrica. Necessitarem alguna cosa més que un tururuuuuú. Necessitarem alguna cosa més que un pam i pipa. Necessitarem un pataplaf.

Si algú vol entendre la sentència contra l'Estatut és molt senzill. En poques paraules me l'han explicat i me l'han fet entendre. Contra la llengua, els calés i la justícia: Són els míssils contra la nació. La sentència ataca a la nació. No tenim estat, aviat no tindrem nació. Estem davant d'una jugada d'escac i mat. Però perquè ja no es pot jugar més.

L'únic que ens queda, i tanmateix lo més poderós, són els sentiments. L'esperit. No tenim físic, no tenim estructures, no tenim realitat però tenim esperit. La nostra geografia espiritual és encara rica. Fixeu-vos que he trobat per casualitat, precisament, buscant raons per demostrar la veritat, per un proper llibre que faig: "La aptitud sentimental de Cataluña es la que en verdad sostiene su andiamaje social". La va escriure el 1969 a un diari el sociòleg Amando de Miguel. La va escriure amb el pseudònim Ángel Maverick, clar, era anti franquista.

Ens coneixen molt bé. La frase és molt certa i se n'han escrit centenars per l'estil. La diferència és que als catalans ens ataquen durant el franquisme i durant la democràcia. Ens ataquen sempre. Només és un exemple triat a l'atzar (dels milions que hi ha) la democràcia és una continuació, una renovació dels atacs contra Catalunya. Tots els de Miguel s'han alliberat i nosaltres continuem igual.

Per això, per això no en tindrem prou amb trompetes, ni amb crits, ni amb banderes. No en tindrem prou. És així i això també ho hauríem de saber. Sonen trompetes. Sonen trompetes i potser és la única veritat, certa, tangible. Sonen trompetes. Però seran trompetes d'Apocalipsi? O seran trompetes de Gènesi?

 
 

Comentaris