Catalunya és un tencaglaç. La falta d’atenció que mostren les autoritats espanyoles cap a les demandes catalanes està desballestant el model institucional espanyol; l’ha fet fet grinyolar i ara ja s’hi veuen les esquerdes. Ells estan tan aclaparats i immersos en les seves coses que els arbres no els deixen veure el bosc. Però la història és així. Arran de l’elaboració de l’Estatut, i per considerar excessives les concessions a Catalunya, va néixer UPyD, el gran partit espanyol en ascens. I arran del procés sobiranista, els partidaris de més mà dura contra els catalans han començat a abandonar el PP. És el cas de Vidal-Quadras i els fundadors de Vox. El PP, que sempre havia unit centre dreta, dreta i extrema dreta, ara corre perill de fragmentar-se. El PSOE, ara sense el suport que li donava Catalunya, està paralitzat a l’espera de temps millors. I quan el govern espanyol llança una proposta de balances contra el dèficit fiscal català, obre una guerra entre els barons del PP, amb acusacions de traïdoria. Per no parlar de la Corona. Una de les crisis que pateix la monarquia, a banda dels escàndols de la corrupció, és que ha perdut la utilitat de fer el paper d’àrbitre, des que el rei Joan Carles va despatxar-se contra la consulta amb allò dels “galgos y podencos”. Certament Catalunya és un trencaglaç. Si el país esdevé independent, Espanya finalment trobarà la força suficient com per regenerar-se, que ara no té. No tindrà altre remei.
- CA
