La macro-manifestació del 10 de juliol, que comptà amb l’ordenada participació de més d’un milió de persones, ens oferí un reflex de com seria una Catalunya independent. Segons les imatges ofertes en els informatius de Radio-Canada – la cadena pública de televisió francòfona de la Federació canadenca – la gernació sobiranista s’autoafirmà amb distinció i refinació; hom podria dir que ho féu amb elegància. La nació catalana, part de l’Europa més civilitzada, es mostrà al món com un model d’urbanitat a imitar.
Com em féu veure un amic quebequès – gelós de la capacitat de mobilització del catalanisme – les imatges de dissabte foren un contrast evident amb les corresponents a les concentracions de seguidors de “la Roja”, tan sols vint-i-quatre hores després. Segons ell, mentre la concentració independentista catalana li recordava l’estil dels països nòrdics, l’abrandament dels afeccionats espanyolistes – amb aldarulls i múltiples destrosses inclosos– li semblaren una manifestació dels xiïtes libanesos de Hezbol•là.
Més enllà de les proclames i eslògans de cada bàndol, és evident que el catalanisme representa la llibertat i la maduresa democràtica. L’espanyolisme només pot esgrimir el dret de conquesta, la imposició forçada i el despotisme per mantenir un estatus quo injust. Així doncs, cal preguntar-nos si, malgrat els defectes que pugui tenir la societat catalana, és permissible acceptar la submissió catalana a un Estat estranger, encara en vies de democratització.
Les proclames paramilitars dels espanyolistes i l’absència de separació dels poders executiu i judicial – exemplificades amb la recent sentència del Tribunal Constitucional espanyolista – només són símptomes d’una problemàtica més profunda, d’un enfrontament fonamental: la llibertat contra la barbàrie. Catalunya contra l’Estat espanyol.
Els catalans hem de decidir si acceptem ser esclaus: privats de llengua, privats del fruit del nostre treball i privats d’identitat. L’Estat espanyol ha demostrat, novament, la inviabilitat d’arribar a un pacte, de respectar un compromís de mínims. Conseqüentment, l’elecció és clara: la decadència de l’autonomia, l’abús i l’espoli, o bé, alternativament, la llibertat, el progrés i la independència. Nosaltres decidim.
