Catalunya és inacceptable

"Ho ha dit un cantant melòdic"

No és possible ser català i meravellós. Ho ha dit un cantant melòdic. A Espanya els cantants melòdics són les últimes autoritats escoltades, després dels taxistes, els falangistes que van ser comunistes -o a l'inrevés- i treballen a la ràdio al matí o a la matinada a la tele, les models derrotades per la vida, els pallassos ortopèdics i els jugadors de futbol eliminats. Totes aquestes autoritats, convenientment reunides, han convingut que Catalunya és una mala cosa, que Catalunya fa de mal dir, que Catalunya és inacceptable.

Vostè podria voler això de "l'estat plurinacional", per exemple, però ja li han recordat que va contra la Constitució espanyola, talment com no aplaudir el nou rei o com pixar d'assegut si s'és camioner o titellaire. Hi ha coses incompatibles -per se-, com els ous i els cargols, o el sucre i el nitrat de potassa: Catalunya ja és incompatible amb Espanya, o almenys hi ha molta gent esforçada perquè aquesta química política doni resultats cada dia més explosius.

Ara els senyors de Podem vénen a dir-nos que tot ho podem resoldre amb grans somnis hipotètics, però hem de recordar que no hi ha més cera que la que crema. Podem fer tots els escarafalls i totes les pressions, podem pujar i baixar impostos o muntanyes i ballar sardanes a l'inrevés, però al final s'ha de treballar i plorar menys. No cal que ens recordin que Podem; jo em llevo cada dia amb aquesta convicció, i ja sé lligar-me les sabates, amb voluta i tot. Podemos és el derrotisme espanyolista tocat amb dues gotetes d'esperança anglosaxona, tot ben mesclat amb les olives pansides dels que encara somien cadafals revolucionaris. A mi tot això em sembla -absolutament- estupend: espectacle. I poca cosa més.

La gràcia de Podemos o Podem -o Pokemon, com diu Televisió espanyola- és que la seva gent almenys sembla que es neteja la boca abans de parlar -de la casta o de la Castafiore, tant és-, no com els Ciutadans amb hemorroides, o els de la Unió amb Progrés i Democràcia, que tenen una fixació sexualment preocupant amb el DNI espanyol (cadascú s'excita amb el que pot; jo tinc un amic que pensa en camions d'escombraries…). No.

Els senyorets de Podem almenys tenen un cert respecte per la llengua, vénen d'allò de l'esquerra dels pobles purs, d'aquell moralisme amb gustet de Pasolini i oli picant que sempre funciona després de compartir el pa en un dinar de barriada sota una ombra escalfada de vinassa, però que després no serveix per encaixar la mètrica de la política real. Molt de sentiment, mirades que brillen, YouTube i donasses tenyides de bona fe i justiciers que han fet un curset de retòrica per correspondència. Política dels temps de la sífilis i de les cases de barrets. És increïble comprovar quantes alternatives li sorgeixen a l'esquerra alternativa. Hi ha una poesia molt bella en els cors, que la prosa de la vida traeix, i inflama les velles ferides de sempre. Els inconsolables han trobat un altre partit. Res de nou. Els inconsolables mereixen la nostra consideració.

Hi ha qui s'excita amb la idea de República; hi ha qui somia mons de ceràmica borbònica, i pensions i regals per a tothom. Jo, que els divendres sóc una mica platònic, també m'agradaria tenir un Rei filòsof. Un Rei savi i bonhomiós, que sabés els acudits de sempre, consolés les vídues, reconfortés les sogres, model per a la joventut que ha perdut les diòptries, conseller moral per a les verges i pels descamisats que no saben on posar-se un nou tatuatge… Un Rei que sabés compondre Espanya, per a major glòria dels catalans i de les senyores de Navarra. Un Rei sense germanes imputades o culpablement garrepes, devotes d'un luxe policromat a Suïssa, entre caixes secretes i xocolata light.

Però a Espanya no hi ha res d'urgent. Si vostè diu "República" li diran que Espanya es descompondria en diarrea i Guerra Civil. Estem allà on sempre. Una Espanya que s'aguanta per un fil, enmig de la qual Catalunya vol fer la seva política, el seu progrés decimonònic. Si Catalunya tira pel dret, les dues Espanyes s'atonyinen amb orgull reforçat -l'Espanya dels capitostos contra l'Espanya dels somiatruites, la por contra el ressentiment…-, i d'aquí només se'n deriva perill per a la salut de les pubilles catalanes, tan racionament ingènues i sentimentals. El panorama té un coloret malaltís, no ho negarem, però arriba l'estiu, i la calor tot ho estova, almenys si abans no ens estovem els uns als altres.

Doncs res. Hem viscut massa temps sense retre comptes els uns davant dels altres. D'això, que els clàssics en deien responsabilitat, anem més aviat curts. Els aforaments serveixen per construir refugis legals, però no tant perquè tothom estigui impune, sinó més aviat per evitar el cinisme caïnita de la demanda a la brava. En aquest país portem a tothom davant dels tribunals, tinguem o no raó, per això ens estem jutjant els uns als altres sense descans. Quan ens cansem d'aquest esport -les mirades cremen-, increpem l'àrbitre o busquem un jutge o insultem des de l'anonimat.

A Catalunya som més del componiment, del cedeixo perquè cedeixis, fins que s'inflen massa els pebrots, i llavors etc., etc. I bon cap de setmana, i molts records.

 
 

Comentaris