Catalunya és com Ucraïna?

"Espanya voldria ser com Rússia, però no pot"

Jordi Pujol va excel·lir durant anys com a mestre de l'estocada no estacada. L'expresident feria amb la seva dialèctica però mai rematava. Obria una porta però alhora en tancava una altra. L'equilibri precís el definia. Per això una de les seves frases més cèlebres sentenciava: "Catalunya és com Lituània, però Espanya no és l'URSS". És a dir, Catalunya era una nació que podria aspirar a la plena sobirania –a la independència–, però els catalans més audaços no s'havien de fer gaires il·lusions perquè Espanya no era un imperi en descomposició com la Unió Soviètica. La frase va molestar molt a Madrid però no va arribar a enervar. D'un costat, l'espanyolisme intransigent rebutjava de ple la primera afirmació. De l'altre, l'espanyolisme intel·ligent –no necessàriament és oxímoron– no s'inquietava gràcies a la segona. Pujol marcava una intenció i una barrera que la limitava. "Podem però no volem" o "Podem però no ens deixen". Tant se val. La potència justificava allò que es va definir com pujolisme. La impotència, també. L'horitzó i el límit es barrejaven sàviament. Viagra i bromur, en deien alguns. Fins que ja no va poder ser. I ara la majoria dels catalans no entenen horitzons limitats.

Els temps han canviat. I els exemples, també. L'actualitat obliga. Catalunya continua sent com Lituània. I també és com Ucraïna. Una nació complexa. Amb dos grans col·lectius d'origen nacional diferent que conviuen en un espai compartit. La gran diferència és que, malgrat l'extremadíssima maldat d'alguns, el col·lectiu "espanyol" d'origen a Catalunya no s'ha apuntat al quintacolumnisme en cap moment del procés que viu el país. No s'ha constituït en una armada decisiva per amenaçar el desig de la majoria. No és possible a Catalunya delimitar "els de dins" i "els de fora". Els lituans o els ucraïnesos i els russos. No hi ha aquesta vocació ni en una part ni en l'altra. La barreja és més profunda, perquè, és cert, també la història ha estat, gràcies als déus de la bondat, diferent. Convé insistir-hi: això és així encara que alguns atiïn aquesta brasa amb l'esperança que prengui i ho cremi tot.

Catalunya, doncs, és com Ucraïna –una nació complexa–, però no és Ucraïna. Per contra, Espanya voldria ser com Rússia, però no pot. Els uns i els altres tenen una tradició de "vella nació" . Vella entre les velles, afirmen els líders espanyols. La més vella. Els uns i els altres tenen un passat, més recent o més llunyà, més retòric o més efectiu, imperial. Ens uns i els altres es proclamen demòcrates. Encara que és veritat que els uns ho són més que els altres, possiblement perquè els porten una dècada d'avantatge. Els uns i els altres no cedeixen territoris considerats propis, tampoc. Li agradaria a Mariano Rajoy resoldre la qüestió catalana com Vladímir Putin vol tancar la ucraïnesa? No és probable. A Rajoy, potser, no. A Rosa Díez, a José María Aznar, a Alejo Vidal-Quadras, sí. Putin és d'una intransigència més perversa i expeditiva, però a Espanya no en falten aprenents. Potser la gran diferència entre els uns i els altres és de potència. Espanya no podria deixar d'atendre les exigències de la Unió Europea o dels Estats Units. Rússia pot fer-ho. Aspira a fer-ho. Vol fer-ho cada dia amb més solvència. Els déus de la bondat continuen sent-nos propicis.

 
 

Comentaris