Fa una colla d’anys la ciutat de Sabadell es posava com un exemple paradigmàtic de la tria racional i selectiva a les diferents eleccions. Per un cantó, la Convergència de Jordi Pujol guanyava a les eleccions catalanes, els socialistes de Felipe González a les espanyoles i Sabadell tenia un batlle “comunista” en la figura de l’Antoni Farrés del PSUC i després d’Iniciativa. Un gran alcalde i gran persona per cert, molt més enllà de sigles i clixés ideològics.
El que ahir era excepcional, avui s’està convertint en norma al nostre país, essent la ciutadania cada cop més exigent i, en conseqüència canviant, alhora de fer les seves tries polítiques. Així, molta gent que va votar ERC a les generals, ara ho podria fer per Puigdemont i/o viceversa saltant-se els estrictes protocols ideològics, sectaris i partidistes que han imperat a casa nostra i arreu, durant molts anys.
Després del fracàs del procés independentista, en bona mesura per abandonament i deserció dels líders independentistes que ni ells sabien al què jugaven; avui a Catalunya, la nova oportunitat de l’independentisme ve de baix de tot, de la base. En efecte, des dels municipis s’ha de començar a crear les noves bases per possibilitar una nova emergència sobiranista amb opcions reals de guanyar, això és fer l’estat independent. Cosa que a totes llums no s’ha aconseguit a l’actualitat i no sembla que tampoc passés pels plans dels líders dits “indepes” a diferència d’un poble que es consolà amb resignació ultracristiana la manca de voluntat i la indolència d’aquests mateixos polítics. En definitiva, d’aquest nou lideratge municipalista, amb noves cares i formes de fer polítiques, haurà de sortir una bona part dels nous lideratges polítics i socials d’una nova fornada independentista, en una Catalunya irredempta i triomfant. Aquest nou lideratge, s’ha de produir sense trencar amb un passat encara molt recent i ha de ser obstinadament conscient de les nostres virtuts, fortaleses però també defectes i mancances. Un exercici i, no és gens sobrer recordar-ho, que havia passat per alt després d’un independentisme que massa alegrement es vantava d’un sense fi d’estructures d’estat que, ni el millor dels observadors ha vist per enlloc, amarats tots aquests, de molts somriures i frivolitats que ens han conduit inexorablement a l’atzucac actual.
Qui ho hagués dit, el vell lema convergent de que Catalunya comença als ajuntaments de cada poble, vila, llogarret o ciutat retorna amb força a l’horitzó de les municipals. Pujol tingué defectes, però ningú, en els darrers cinquanta anys ha conegut i reconegut millor Catalunya que aquest banquer que, en el fons i en la superfície mai va ser banquer i, sempre ha estat polític i líder català. Prenem el millor del pujolisme i acabem la feina que aquells homes que es reuniren una tarda a Montserrat ara fa quaranta-cinc anys l’iniciaren per reconstruir i recosir el nostre país, després de la nit fosca, glacial i tenebrosa franquista. Catalunya comença als ajuntaments i el nou i finalitzador independentisme també. Que així sia i sort i força als audaços!
