Un dia. A un país molt i molt llunyà. Un paio em diu: “Vostè és català?, oi?” Doncs… sí. I com ho ha endevinat criatura? “Miri, es veu d’una hora lluny…el seu posat salvatge, primitiu, bàrbar, ignorant, inculte”. Gràcies, senyor, és molt amable, cortès, i considerat, però no entenc res. “El que li dic: és burro, ruc, ase”. Ihà-ihà.. Només els pollins no saben que la mega-súper-hiper nevada de dilluns havia d’arribar. Ihà-ihà.
Com tothom coneix L’Apocalipsi és una revista d’esports que devoren des de els mocs de la bata de parvulari fins als bastons ergonòmics de la llar de juliverts. És com un himne nacional. Dempeus, burros: “Tocà la trompeta el quart àngel, i quedà ferida una tercera part del sol i de la lluna i una tercera part de les estrelles: així es van enfosquir en un terç, i van quedar sense llum un terç del dia i també un terç de la nit. Llavors vaig veure encara, i vaig sentir una àguila volant damunt de mi, al centre del cel, i dient amb veu forta: “Ai ai ai dels habitants de Catalunya, pels altres tocs de trompeta que els tres àngels estan a punt de fer!” Està clar, no?
Si tu llegeixes L’Apocalipi, tot fent una copeta de salfumant, saps el què ha de passar. És una profecia. Tot quadra. Té una estructura septenària… set grups, set subgrups… com la proposta de set vegueries. Ah! Mira, el quart àngel són les elèctriques. Tururut violes . Clar, ara no veus res. Doncs, a les fosques, els tres àngels són el tripartit. Ah! L’àguila no em quedar massa clar, però, bé, potser qualsevol saltimbanqui d’aquesta punyeta de país, ja que com va dir el talp del cap del carrer: “Si els malparits volessin el cel s’ennuvolaria”. Cal llegir, entre línies i si cal entre bitlles, o entrecuixes. Diguem-ho clar i català. Oi tant! Caragol treu banya i puja a la muntanya, caragol treu bri que em vull penjar d’un pi.
Vaig viure la nevada del 2001. Aturat abans d’entrar al Túnel del Bruc. Impressionant. Des de les cinc de la tarda d’un divendres fins a les tres de la tarda del dissabte tancat al cotxe. Inimaginable. Puc entendre com se senten les persones que encara està vivint la barbàrie. Que ningú s’equivoqui: això és l’Apocalipsi. Ens va avisar el 2001, el 2007 amb l’apagada de Barcelona, i ara, 2010. Ens avisa amb el salvatgisme dels tres de rodalies, amb el sobrepès de l’atur, amb la gestió de la immigració, amb la bogeria col•lectiva. I espera’t, assentat. Aquest país se’n va a la merda. I t’avisa: com un intermitent, com una bombeta fent pampallugues. Com pot ser que tot pugui caure: la Sagrada Família, l’AVE; Colón, la bastida del carrer d’avall, o el gin tonic que m’estic mamant?
El rebost s’acaba. La Catalunya que en guanya un i mica en mica en fa un munt desapareix. La Catalunya que en guanya dos, en gasta tres i li’n roben tres més és el futur. Catalunya no va morir entre 1936-1939. Catalunya s’està morint des de aleshores i ara ja veiem l’àguila fúnebre que sobrevola la casa. Quan se’n va la llum què et queda? Els llençols? El vàter? Fins on arribarà l’àguila?
No dubto ni una crosta de pa de pagès que el país se’n va a la merda. La raó és bàsica. Catalunya sempre ha estat pionera en infraestructures. El país del primer terç de segle XX i la resta de l’estat no tenen res a veure: són dos mons, dos països diferents. Ara ens falla tot i tot està basat en el país de principis de segle passat. El país peta ara, i no pararà de petar, però perquè fa molts i molts anys que tot va començar. És la Guerra, i a la Guerra sempre falla lo més bàsic. Primer hem menjat les mentides de la Guerra Civil, del franquisme, de la transició i de la pseudo democràcia destructiva dels Governs espanyols d’esquerres i de dretes. I ara les mentides s’estan fent realitat. Tants anys sembrant! Com un conte de Pinotxo que treu un nas real, torturador, i ens atonyina la cartera, la pebrotera i ens deixa sense llumenera.
Avui Catalunya és com Hitler tancat al seu búnquer el 1945. Boja, delirant, irreal, pensant que pot guanyar la Guerra. I al voltant oficials, soldats, secretàries emborratxant-se, cavalcant, sagnant en un Cabaret suïcida. Perquè s’ha de ser molt i molt ruc per no veure que la culpa és nostra. Paraula de pollí que només se li acut una rucada: estarem a temps quan no ja tenim temps? Mirem a veure què diu el rellotge de l’Apocalipsi.
