CATALUNYA AL BARRACOT

"Estratègies diverses encaminades al nostre desastre"

Un professor em convida a un Institut a fer una xerrada als alumnes. La institució està lluny de casa, per això he de fer més d'una hora de tren. Però bé: alegria. Que Catalunya s'ho mereix!

M'han dit que hi ha alguns nois i noies que llegeixen llibres, i a qui els agradaria conèixer un escriptor. Ho trobo admirable: una lleu esperança m'encomana un pessigolleig al cor que m'alça els peus dos pams de terra…

Doncs cap allà marxo, sí, amb esperança. Travesso polígons industrials, camps d'extraradi amb tomaqueres i canyars, cementiris de lluny, pobles mossegats pels monstres de l'especulació immobiliària. Passo sota ponts panxuts, vora barris residencials melangiosos i fatals —bicicletes, moreres, bicicletes—, vora fabriques de ciment, fàbriques de caramels, fàbriques de botons i de bombes de rellotgeria raonable, i arribo al meu objectiu, un institut als peus d'un pujol verd i geperut, inflat d'un entusiasme de pins que ignoren el sabor de l'aigua salabrosa.

Oh, però: decepció! ¿Quina mena d'institució pública és aquesta? Barracots blancs, barracots plens de bondat i d'espargiment juvenil, d'aquella bona fe de la gent de dotze, tretze, catorze, quinze i setze anys. Cridòria. Texans. Cridòria. M'expliquen que els van prometre un institut, però tot el que portaren els reis és una barraca de fira, llunyana de l'institut principal, a dos quilòmetres fets d'impaciència i de resignació.

L'escola hauria de ser una prioritat. Només de pensar que hi ha un bon plegat de professionals admirables als peus d'aquella muntanyola frondosa, allà enmig, al fons d'una comarca d'un país que mereix ser capdavanter, fent classe en aquelles capses de cartró plastificat! Això fa plorar els àngels més incommovibles!

Investigo: em diuen que haver de fer classes en aquestes condicions repercuteix en els resultats escolars. Els nois i les noies treballarien millor, més adelerats, amb un sentiment més poderós d'estar fent alguna cosa d'importància si tinguessin sota els peus i sobre el cap un edifici amb cara i ulls, i no aquell refugi de passadissos oberts a la mala fe climatològica.

¿Què pot esperar d'ells una societat que pretén donar-los una educació en un recer de picapedrers? ¿Quina mena de missatge se'ls fa arribar tractant-los d'aquesta manera? ¿Com podem pretendre d'ells serietat i constància i excel•lència i bona fe si ni tan sols som capaços de posar-los un sostre digne sobre el cap? En total, a Catalunya hi ha gairebé mil barracots. Amb gairebé 20.000 nens i nenes a dintre.

És tristament vergonyós. Així i tot, els professionals que vaig trobar allà eren tots admirables. Jo tenia ganes de posar-me a plorar, però ells havien de fer d'aquell magatzem de saldos una institució educativa, i així, immunes al desànim, arboraven un entusiasme pedagògic a prova de bombes, encomanant-lo al jovent i aconseguint crear aquella il•lusió pel coneixement sense el qual no hi ha res més que buidor i fracàs, incultura i vida frustrada.

Que un país com Catalunya dipositi els seus alumnes en un barracot i pretengui així donar una educació de qualitat és d'una barroeria moral que ens hauria de mobilitzar. Pel que em vam dir, s'espera que aquells barracots estiguin en funcionament durant els pròxims cinc o sis anys. Així, mentre per una part s'està a la punta d'Europa amb un Sincrotó que farà els croissant més bons d'aquesta banda de món, per l'altra, els alumnes que haurien d'arribar a poder conduir l'invent d'aquí a uns anys s'encaminen cap el fracàs escolar: Catalunya és de les capdavanteres de l'estat en aquest índex sinistre —a les Illes us guanyem…

¿I sabeu on és que els alumnes no abandonen les aules amb tanta passió com a Catalunya? Al País Basc, a Navarra, a Madrid. Les xifres canten. Allà on hi ha barracons hi ha més fracàs escolar: València, Andalusia i, ai, la nostra pobra Catalunya.

Tanmateix, per allò que fan vagues els professors del país és per defensar el seu règim laboral, tot perquè algues mesures de la conselleria sembla que volen mirar una mica les velles inèrcies a cops de concessió de més autonomia a cada centre. Quina vergonya!

Com dic, l'educació hauria de ser una prioritat absoluta. La dita sàvia de Victor Hugo, que afirmava que el futur està ens mans dels mestres d'escola, mai havia estat tan certa com avui. El món ha canviat molt, però l'educació, el coneixement, continuen tenint el paper que interpretaven fa quatre segles: sense cultura no hi ha res, només soroll i frustració. No ens deixem prendre el pèl.

Ens volem imaginar que som una meravella, que hem avançat molt i que la nostra època és la cucanya del coneixement i del progrés, però un institut de plàstic o xapa és una cosa mai vista, sense precedents: inimaginable per qualsevol mestre de fa cent anys, el qual tampoc s'hauria cregut que hi hauria un dia amb més prioritat per ficar ordinadors a les escoles que no per acabar obtenint un ordre que impedeixi que els alumnes més bojos puguin fer qualsevol cosa, sense arribar mai a tocar uns determinats coneixements mínims.

Amb alumnes educats a barracots no es treballa cap un bon futur com a país. Aquests nois i noies mereixen molt més, han de ser ells (necessitem la seva força, la seva raó, cultura) per fer d'aquest país alguna cosa més que un retall de mapa.

Si volem un futur amb bones dosis d'emancipació nacional, treballem primordialment per fer de les escoles llocs assentats i de prestigi, i no cavernes manicomials de plàstic rígid, on sembla que els tenim confinats per mirar de fer créixer el desengany.

¿Recomanació literària? El llibre clarivident de Salvador Cardús El desconcert de l'educació, un dels homes més lúcids del país, a qui el jovent paga amb pintura per la cara i cantant-li "feixista, feixista". ¿Potser els educaren a barracots?

 
 

Comentaris