L’èxit aclaparador de la ‘V’ d’aquest proppassat 11 de setembre a Barcelona s’ha fet sentir amb força arreu del món, amb els mèdia d’abast global –incloent-hi el New York Times i la BBC– atorgant una posició molt destacada al procés sobiranista català. Sense cap mena de dubte, els centenars de milers de pacífics manifestants catalanistes han aconseguit interpel·lar reeixidament els centres d’opinió politico-financers d’Occident.
El contrast a aquesta realitat ha estat la premsa editada a Madrid, incapaç de mesurar la seva frustració davant la mobilització independentista més massiva de la història catalana. Certament, caldria iniciar una discussió a fons sobre el codi deontològic professional del periodisme espanyol; malauradament, cada cop sembla haver-hi menys distància entre els plantejaments onírics de ‘La Razón’ i les escomeses uniformistes de ‘El País’. Entenc que el sonat fracàs de la manifestació espanyolista de Tarragona –malgrat la facilitació d’autobusos i seients de tren de franc per part dels organitzadors– va acabar d’enterbolir-los l’enteniment.
La creixent angoixa a l’Altiplà castellà es pot palpar en la radicalització de l’opinió que s’hi publica. Hom s’hauria d’interrogar com és que els mitjans amb més audiència de l’Estat –també líders d’audiència a la diversa i bilingüe Catalunya– no han volgut divulgar l’opinió de quasi bé el 40% de ciutadans espanyols favorables a l’autorització d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Com s’entén que, per exemple, segons l’enquesta de DYM Market Research de febrer de 2014, els mitjans espanyols hagin estat incapaços de reflectir que una majoria d’espanyols entre 18 i 35 anys són favorables a aquest referèndum?
És cert que, a Escòcia, el foment de la democràcia ja s’inicià durant el segle XVI gràcies al presbiterià John Knox que, malgrat defensar la funesta execució de Miquel Servet a Ginebra, també difongué la necessitat de l’alfabetització popular i la democratització del sistema polític escocès. Malgrat que el respecte al principi democràtic és un afer que necessita generacions per arrelar, actualment i afortunada, ja no és només la nova generació de catalans, sinó la d’espanyols la que es troba en condicions d’acceptar un plantejament tolerant i dialogant.
El Partido Popular –cinquè partit polític en les darreres eleccions europees a Catalunya, amb menys del 10% de vots– no pot continuar tenallant la llibertat catalana amb una interpretació dogmàtica de la Constitució Espanyola i una lectura errònia del Dret internacional. Si bé tant Mariano Rajoy com el Tribunal Constitucional espanyol branden una utòpica “indissolubilitat” de la “Nació espanyola”, des de 1812 –amb la Constitució que definia la “nación española” com “la reunión de los españoles de ambos hemisferios”– el concepte imperialista de nació espanyola ha anat minvant de forma inexorable. A més, tant Moratinos (PSOE) com García-Margallo (PP) han obviat l’opinió consultiva de la Cort Internacional de Justícia sobre Kosovo que, definitivament, desmuntà el 2010 els arguments de Concepción Escobar Hernández, representant llavors del Ministeri d’Afers Estrangers espanyol a La Haia. Així doncs, en termes d’obediència, caldria respectar un axioma fonamental: la democràcia es troba per damunt del principi d’integritat territorial.
Gràcies a Escòcia i independentment dels resultats del seu referèndum, Madrid no hauria de continuar emprant l’autoritarisme i la condescendència amb el 80% de catalans partidaris de la nostra autodeterminació. L’era del despotisme ja fa molt de temps que s’extingí a Occident.
