Perquè hi hagi violència el proper 21-D l’ingredient principal que hem de trobar és un nombre raonable d’efectius policials disposats a contenir amb porres alguns esperits aventurers. Sense policia i un grapat d’eixelebrats disposats a saltar cordons policials no hi ha possibilitat de violència. Ara bé, d’aquest tipus d’escenes pot ser que aquest divendres se’n puguin veure, però en tot cas seran tan minoritàries i residuals, que generaran una decepció enorme en aquells que esperin de la jornada una versió local i contemporània de l”Apocalypse Now’.
Per dir-ho d’una manera col·loquialíssima: davant del 21-D n’hi ha alguns que es flipen de tal manera que el més raonable és pensar que això passa perquè en aquest país tothom viu a recer de la pel·lícula que més li agrada. Però és clar, viure a recer d’una pel·lícula no és viure a recer de la realitat concreta i tangible que és el que, de fet, t’acabaràs empassant: tot allò que hi ha al teu voltant, el que t’agrada i el que no.
Tothom viu en el seu Cinexin particular i aixeca les escenografies que més li plauen, aquelles que confirmen els seus arguments, les que suporten les seves idees, les que componen el seus relats. I és que ja fa molt de temps que en aquest país es parla més de “relats” que de realitats, relats que han fet oblidar en moltes ocasions aquesta mateixa realitat, i han convertit Catalunya en un gran taller de creació col·lectiva de guions. Tot és ficció o realitat en potència.
Aquells (afortunats) que encara no han perdut la capacitat de contemplar la realitat tal com és i tal com es presenta davant dels nostres ulls, no poden fer res més que restar perplexes davant dels pronòstics de violència balcànica que fa Inés Arrimadas o a les il·lusions d’aquells que volen convertir una protesta per la celebració d’un consell de ministres a Barcelona en una operació amb el propòsit definitiu de “tombar” un règim.
