CATALANS I ESPANYOLS NO ENS ENTENDREM MAI

"No només parlem llengües diferents. Parlem des de segles diferents. En oir el Jiménez Losantos o el Pedro J. Ramírez, sentim veus que provenen de la nit dels temps."

Espanya, per als catalans, es converteix cada dia que passa en una enganyifa més i més descarada. Una estafa digna de la que va patir un pobre telespectador a La Sexta. A la Call TV de Buenafuente, les regles del joc, suposadament senzilles i clares, van ser burdament manipulades per a què el concursant no s'endugués el premi de 60 mil euros quan va encertar la resposta. I a Espanya, els catalans també pateixen una situació similar. Creuen participar en un projecte d'estat amb unes regles iguals per a tots, però quan l'encerten complint escrupolosament les regles –posem que aprovant, negociant i votant un nou Estatut- els espanyols es treuen de la màniga una nova excusa per no deixar anar poder...

Està clar (ho ha estat sempre) que l'estat (Espanya) és propietat en règim de monopoli dels espanyols i ells en decideixen les regles, el preu i tot el que cal per ser membre del club. Ells decideixen quan els catalans són espanyols (per pagar impostos, pels esports, etc.) i quan no ho són. Per exemple, quan són segrestats a Mauritània. Llavors, quan cal que la (seva) policia espanyola intervingui, les víctimes no són espanyols, són catalans que haurien de ser alliberats per Joan Laporta (segons Antonio Burgos en un article a l'ABC).

Aquest és el plantejament des de fa segles. Sigui quin sigui el règim polític a Espanya o el període històric, els catalans sempre han estat uns mals espanyols. És una premissa molt arrelada a l'opinió pública espanyola d'ahir i d'avui, i alimentada amb tot tipus d'arguments. Arguments molt més grollers fa segles i actualment d'estil més hipòcrita. La idea dels catalans deslleials, falsos, avars, etc. és un substrat al qual només cal aplicar dos cop de ventall perquè torni a revifar... i donar pas a un discurs visceral, basat en premisses falses i barroeres, fruit d'una actitud intransigent dins d'una estratègia conservadora i, fins i tot, de retrògrada.

I mentre, què fan els catalans? Quins són els seus arguments? L'encaix, el pacte, l'espai propi dins d'una Espanya gran... Arguments ponderats, contrastats, racionals. Els catalans s'han esforçat en mostrar una actitud centrada i desenvolupar un discurs lògico-racional, fruit d'una actitud negociadora, dins d'una estratègia conciliadora...

Amb aquest plantejament, avui qualsevol diàleg és impossible. Per una banda, la caverna mostra de paraula i per la via dels fets maneres feixistoides. Una barreja de crits, d'insults i d'amenaces, a través dels quals queda clar que l'amo del xiringuito és ella, i que allà o es fa el que diu o reps. I per una altra, hi ha persones que creuen que parlant la gent s'entén i que no es resigna a intentar arribar a un acord malgrat qui té al davant no sap escoltar.

Vist amb una perspectiva històrica, està clar que la Mancomunitat de 1918, l'Estatut del 1932 o del 1979 no van ser avanços del discurs catalanista, ni tan sols acords entre catalans i espanyols. Van ser episodis de retrocés momentani del discurs en un flash de temps en què la caverna estava feble i podia desplegar el seu joc.

No només parlem llengües diferents. Parlem des de segles diferents. En oir el Jiménez Losantos o el Pedro J. Ramírez, sentim veus que provenen de la nit dels temps. El concepte sobre els catalans no és nou, només canvien els arguments. Avui van disfressats de llibertat, democràcia i d'igualtat, però continuen servint per justificar les accions desplegades per asservir els catalans (que és quan ells consideren que som bons espanyols) i per fer (la seva) Espanya gran i una.

Davant d'aquesta actitud, davant d'aquest discurs que ratlla la xenofòbia els dies parells i és clarament xenòfob els dies senars, no serveixen els discursos conciliadors. Fins i tot, la majoria silenciosa dels espanyols (l'esperança de molts) està més que contaminada per aquest discurs reiterat i fanàtic. Aquest és el seu èxit, haver aconseguit que els encara no convençuts que els catalans són els culpables de tots els mals d'Espanya, ara ho estiguin, o almenys dubtin.

Estem arribant a l'abisme. S'equivoca qui pensa que el discurs de la caverna no es pot radicalitzar. En l'estat en què es troba, retroalimentant-se, autoescoltant-se, competint per veure qui la diu més grossa contra Catalunya i la seva gent... pot derivar cap a actituds i missatges encara més disgregadors i provocar una polarització social tan gran i tan manifesta que podria esquerdar la centralitat i el discurs més centrat a Catalunya. Podria arribar a crear una situació on ja no cabés ni cap actitud, ni cap discurs, ni cap comportament ambigu, ni aquí ni allà. Seria un: "amb mi o contra mi".

Si m'equivoco i no s'esdevé així, el panorama no serà millor. Tornarem a la situació actual, al diàleg de sords continu. I la veritat, no sé què prefereixo...

 
 

Comentaris