Dijous passat uns quants catalans residents a Washington D.C. ens vam reunir per a dinar i conversar amb el Sr. Andrew Davis, delegat del govern de la Generalitat de Catalunya als Estats Units d’Amèrica. Va ser una trobada agradable, on tots vam dir la nostra, i que va endinsar-se en diversos temes de debat, que anaven sorgint a mida que ens animàvem. Però un per sobre de tots em va semblar el més interessant i adequat, donat el profund sot en el que el nostre país es troba immers, i del que n’hem de procurar sortir quan abans millor: la creació d’una xarxa de connexions informal de catalans a Nord Amèrica.
La idea em sembla especialment poderosa, si s’aconsegueix posar a la pràctica de forma àgil i dotar-la dels elements necessaris que la facin accessible i participativa. Sovint a casa nostra, quan les coses van mal dades, arrufem el nas i prenem actituds poc autocrítiques demanat explicacions a l’administració de torn. Vagi per davant que no és el meu propòsit ara defendre o atacar l’estament públic. Simplement em limito a constatar una realitat. Doncs bé, gràcies a aquest tipus de reacció, més generalitzada del que seria desitjable – malgrat que evitada, per sort, per alguns altres – explica, entre diverses raons, què és el que no rutlla des del punt de vista individual a Catalunya, per a que aquesta es diferenciï a Europa amb una sortida més ràpida de la crisi. Dels nord-americans em fascina la seva habilitat per a “buscar-se la vida”. Cada dia, de camí a la feina, em podria deixar el sou de la jornada fent aportacions econòmiques a totes les causes per a les que es vol comptar amb la meva participació. Els “fundraisers”, o captadors de fons privats, sempre s’adrecen a tu amb un somriure, amb quatre paraules clau són capaços de descriure’t el motiu pel qual volen els teus diners, i tot ho fan mentre tu camines frontalment cap a ells. I si finalment no ets persuadit, encara tenen dos segons per a desitjar-te que tinguis un bon dia, quan encara no t’ha donat temps de donar-los l’esquena. És admirable la feina que aquestes persones fan, sigui quina sigui la raó que els tingui allà al carrer demanant diners als vianants. En definitiva, ni a ells ni a les organitzacions a les que representen els veureu omplint paperassa o fent cua per a guanyar una subvenció (i si ho fan, és una estratègia secundària). No perden el temps. Són efectius i van a aconseguir l’objectiu que s’han marcat abans que un altre ho faci. La idea de la xarxa informal de catalans va una mica per aquí. Dijous passat a la taula de “La Taverna del Alabardero” hi havia professionals de tota mena, lligats laboralment a institucions tan importants com el Fons Monetari Internacional, el Grup Banc Mundial, el Grup Banc Inter americà de Desenvolupament, o la Organització Panamericana de la Salut. Tots conscients que Catalunya, ara per ara, no és un Estat. I com a projecte de país que som de portes enfora (i sóc molt generós amb l’anterior descripció de la nostra pàtria a ulls d’estrangers), no ens queda altra que sumar esforços. La xarxa, doncs, permetria canalitzar informalment informació de primera mà i d’alt valor en relació, per exemple, a programes de beques, posicions temporals o fixes de treball, oportunitats per a la realització de consultories de limitada duració temporal per a tercers fetes per consultors independents, la preparació de licitacions internacionals, oportunitats d’establir aliances privades i negocis empresarials, … etc.
Si volem que més estudiants, llicenciats, postgraduats, doctors, o professionals catalans ben formats puguin arribar a treballar per a Organitzacions Multilaterals, multinacionals o semblants, i fer Catalunya notar al més alt nivell internacional, si volem que més de les nostres empreses, entitats empresarials, centres tecnològics, centres de recerca, universitats, i altres organitzacions arribin mai a col·laborar amb els esmentats organismes i projectar el nostre país globalment, toca més que mai ajudar-nos els uns als altres per a marcar la diferència, des de la vessant més personal de cadascun dels catalans del món.
