C, de Cinema; “Els efectes de l’engany sobre la persona enganyada no són ni molt menys tant devastadors com hom suposava i hom donava per fet. Ser ‘descregut’ (…) avui s’ha de considerar com un indici de salut mental” (Miquel Bauçà, El canvi)
Allò que diu Descartes sobre la necessitat de dubtar de totes les coses, fins i tot d’aquelles que presenten la més petita de les incerteses, hom podria expressar-ho d’una manera molt més clara: mai no hem de donar-ho tot per bo. Ans al contrari. És un exercici intel•lectualment sa, encara que costós, examinar al detall cada una de les raons que ens ofereixen com a vàlides i més quan la nostra malfiança ens diu que allò que ens estan intentant fer creure és, certament, un engany.
Per exemple, si avui anem a un qualsevol dels 70 cinemes del Gremi d’Exhibidors Cinematogràfics de Catalunya ens oferiran amablement un fulletó que resa: “Estimem el cine, el nostre país i la nostra llengua. No tolerem que ningú ho posi en dubte. Català i feina SI! Quotes i atur NO! Entrarem a la sala, a veure probablement una projecció en versió original subtitulada en castellà, i ens haurem d’empassar un anunci curt, d’uns 20 segons, en el qual els exhibidors carreguen contra la llei del cinema de Catalunya, aquella segons la qual els catalans hauríem de tenir la mateixa possibilitat de poder veure una pel•lícula subtitulada al català o bé al castellà. Segons el Gremi, si la nova llei tira endavant es veuran obligats a reduir el número de pel•lícules d’estrena, hauran de tancar la meitat dels cinemes i, consegüentment, centenars de treballadors aniran de dret a engreixar les llistes de l’atur. Caram! Deixin que faci per un moment com Descartes i dubti de si m’estan venent gat per llebre.
De les 49 pel•lícules que hi ha en aquest moment a la cartellera de Barcelona, només 7 són doblades o subtitulades al català. I d’aquestes 7, més de la meitat (és a dir 4) són fetes a casa nostra. Com que són tan poquetes, us en faig un llistat: Perdona si et dic amor (Itàlia), Ingrid (Catalunya), Com ensinistrar un drac (EUA), La bomba del Liceu (Catalunya), ESO. Entitat sobrenatural oculta (Catalunya), Ciutat de vida i mort (Xina), Ens veiem demà (Catalunya). Si això passa a Barcelona, no us podeu imaginar a la resta del país. Tornem-hi: de les 49 cintes, a Girona i Lleida només en poden veure 3 en català i a Tarragona han de fer mans i mànigues per trobar l’única pel•lícula que ara mateix es projecta en la nostra llengua, Ingrid, una pel·lícula que, per cert, no es res més que una fantasia estètica de seducció visual que no nodrirà precisament la història de la nova generació de cineastes. El panorama és, en resum, desolador.
Així doncs, que no ens venguin la moto amb allò d’ “Estimem el cine, el nostre país i la nostra llengua. No tolerem que ningú ho posi en dubte“. Quan hom és poderós –i les majors ho són– sempre té la temptació de defensar la seva veritat i els principis en què es fonamenta, encara que siguin falsos. El populisme és molt senzill de practicar i l’engany és malèvol. Una altra cosa és la democràcia, molt més complexa, però que de tant en tant ens arriba acompanyada de dades: avui dia, gairebé el 92% de l’oferta cinematogràfica a Catalunya és doblada o subtitulada en castellà. Sort que se l’estimen, el català!
