Cataclisme: el musical

"Espanya s'enfonsa! Catalunya, cataplum!"

Amb una mà es vol la democràcia; amb l'altra se li poden tots els impediments. Amb una part de la boca es diu que s'està per les llibertats; amb l'altra s'afermen les lleis que posen tots els obstacles a què aquesta llibertat es manifesti de forma pacífica i tranquil·la.

Hi ha qui està pel dret a l'autodeterminació —diu—, però no per allò que ara anomenem ‘dret a decidir', i que és un eufemisme pel mateix dret…; la comunitat política catalana té dret a elegir quina estructura política vol formar: si vol seguir sent una entitat política dins l'estat espanyol (com autonomia, com estat federal, etc.) o un estat propi, integrat dins la Unió Europea. Que això sigui o no possible és una altra qüestió. En primer lloc, deixeu decidir què es vol; després la realitat política i jurídica pot venir a posar barreres o terminis a aquesta voluntat (és llavors quan les lleis es reformen perquè la voluntat i la llei coincideixen de la millor manera).

Hi ha l'argument del legalista; ens diu que la llei no contempla el ‘dret a decidir'. I això és així: no podem negar-ho. Però qui diu ‘la llei és així', en el fons està dient ‘ja m'agrada com està la llei'. ‘La llei és així' vol dir: ‘ja em va bé així'. Qui defensa la llei està defensant la seva voluntat, perquè la llei respon a les voluntats de la ciutadania. El problema, però, és que aquestes voluntats han canviat, cosa que sembla indubtable.

Qui diu que no vol canviar la llei està dient que està en desacord amb el nou parer de la comunitat. Si això és així, doncs que parli clarament —a mi em sembla molt bé que hi hagi unionistes—: però que no es vesteixin de legalistes ni de puritans liberals. Un ciutadà no és un jutge ni un policia: alhora que respecta les lleis té tot el poder polític que li dóna el vot i la veu lliurement expressada per discutir la pròpia llei.

Si vota els partits polítics en desacord amb la legalitat vigent: ¿com podem continuar dient que ‘les lleis són per respectar-les'? Això només és dir mitja veritat; les lleis són per respectar-les i per reformar-les i abolir-les. Si no fos així, encara ens regiríem per la llei del talió o pel codi d'Hammurabi.

El novel·lista Cercas està pel dret d'autodeterminació però no per la ‘farsa' del ‘dret a decidir', ho reitera en un nou article… N'hi ha que només anomenaran democràcia a allò que s'avingui perfectament amb els seus entusiasmes. Si no és al meu estil —i amb els meus amics de l'esquerra?—, no podeu decidir res. La democràcia i el Parlament català seran falsificacions mentre no s'expressin en el llatí meravellós d'aquesta classe de perfeccionistes. Qui no pensi així serà ‘caverna catalana'. Benvinguts a Catalunya, cavernícoles.

I l'amenaça: el cataclisme que s'esdevindrà si Catalunya marxa. Catalunya, cataclisme, catacumba, catapulta, catàstrofe… Aquest és el nostre destí. Si Catalunya té dret a emancipar-se, no l'ha d'exercir, perquè s'esdevindrà ‘el cataclisme'… Responsabilitat! Pareu màquines! Ja vénen els exagerats amb les seves pistoletes! Ja vénen els literats a escriure novel·les de terror! Espanya s'enfonsa! Catalunya, cataplum!

En lloc de frenar el violent amb la moderació, la ironia i la temprança intel·lectual, s'usa el violent com amenaça perquè el moderat no s'expressi i s'empassi les seves idees raonables… A aquestes quotes arriba la por, la trampa intel·lectual i el tripijoc sil·logístic.

Després diuen que els intel·lectuals no serveixen per res; serveixen per fer-nos por: por d'anar a les urnes o de dir les coses clarament. Intel·ligència laxant. Cagueu-vos a sobre, sobiranistes. Si no féu bondat constitucional, vindrà el papu, l'home del sac, na Maria Enganxa, la Mary Bell, en Goebbels, Stavroguin i els bolxevics: el cataclisme….

Cercas s'adreça còmicament als seus fills i els diu: ‘fills meus, vaig ser un heroi, vaig provar d'impedir el cataclisme d'unes senyores que volien votar un matí de diumenge… Agraïu-m'ho, sisplau; potser no vaig aturar un escamot d'afusellament que volia carregar-se un feixista amb ulleretes però és que el país ja no donava per més heroismes… Jo només volia mostrar-me com un demòcrata impecable!'

Fins aquí ha arribat la martingala d'aquesta classe de demòcrates del sí però no. Però anem amb compte: potser té raó… Potser sí que l'unionisme s'armarà —o l'armaran— amb pistoletes d'aigua i bombes de confeti i tindrem cadàvers perfumats sota la taula. Potser sí que em mataran per escriure articles sobiranistes, per estar més amb Antígona que amb Creont (més amb les lleis del cel que amb el codi de la terra…) Potser jo puc arribar a ser el Sánchez Mazas que vol salvar el senyor Cercas de les bales assassines amb el seu article de contenció de la violència motivada per la democràcia catalana —o per la DUI… Des d'aquí li agraeixo les bones intencions… Jo no m'irrogaré el rol de salvador de vides ni d'àrbitre entre bàndols enfrontats que només existeixen en les ments dels més maniqueus.

Però, reflexionem sobre la violència: ¿va aturar mai ETA la democràcia espanyola? ¿Haurem de permetre que el terrorisme espanyolista —la violència— que sura sobre certs articulistes —potser com un fosc desig— aturi la democràcia catalana? ¿Van aturar els OAS la independència d'Algèria? I no cito OAS per casualitat: els vells feixistes francesos contraris a la independència algeriana es reciclaren en terroristes d'estat a Espanya —GAL—, al servei d'una falsa democràcia que combatia amb el terror els terroristes bascos. Aquí hi ha una novel·la pendent.

D'aquesta violència hem de tenir por: el cataclisme, catalans i catalanes, benvinguts… Que la força del terror probable s'imposi a les urnes i a la tasca dels intel·lectuals, doncs, que tan sàviament saben fer pedagogia de la resolució pacífica dels conflictes i de l'enteniment entre diferents mentalitats…

Per fer front a la violència es van inventar les urnes; que no s'usi la invocació a la violència —el cataclisme— per aturar la democràcia. Però bé; això són subtileses, ¿no és així? Hi ha qui s'aferra a la llei amb una determinació que en el posat d'un altre no té cap mania en qualificar de fanàtica.

Pau.


 
 

Comentaris