Castes de polvorons

"No hi ha res més castís que la farsa de 'la casta'"

La setmana passada, arrel del meu article crític amb la benvolença o amabilitat o disculpa envers la violència de certs ‘amics ideològics', vaig rebre amenaces a Twitter. Algú va dir que em mereixia ‘un tret al genoll', tot per demostrar-me ‘quina és la vertadera violència'… oh. Dels insults, no en parlarem —no vull avorrir-los amb les meves batalletes: Bones Festes!—, però sí d'una peculiar manera que un amabilíssim lector va tenir de manifestar la seva suau disconformitat amb les raons que el meu article exposava.

Aquest lector anònim no tenia d'altres feines que enviar-me fotografies de líders totalitaris fent llengotes i gestos obscens; Stalin fent jutipiris —apuntin aquest mot: jutipiris— i l'inevitable i terrible Kim Jong-un. A tot això jo hi responia amb desitjos de Bon Nadal —que reitero festivament per a tots vostès—, fins que, fart de la meva impassibilitat irònica, el meu amic difamador va enviar-me una altra foto: la d'un dels líders de Podemos —un tal Monedero, amb ulleretes rodones d'intel·lectual primari.

Tot això és més que simptomàtic: ho hem tastat aquesta mateixa setmana, amb el desembarcament de Podemos a Barcelona. Per molta gent, Podemos és La Resposta, o, per dir-ho amb la referència literària, L'escombra del Sistema… (i sí, per aquell lector jo era ‘brossa' que escombrar…). Pablo Iglesias ha vingut aquí a seguir amb la seva peculiar revolució, a la qual s'hi han apuntat molts dels decebuts, esquerranosos desencisats i a l'atur, vots de saldo que potser ERC volia pescar entre la sopa morta del PSC, però que Podemos ha vingut a arrossegar amb la seva retòrica perdonavides. Tot això a mi no em sembla malament, però hi ha inconsistències que voldria posar sobre la taula, d'igual manera que posem de relleu les pallassades de tots els que treuen el cap enmig del rostit polític.

Per exemple: els nervis dins el món sobiranista. Si la cosa nacional és tan forta: ¿per què preocupar-se gens ni mica? Si el nervi sobiranista és indoblegable i el procés cap a l'estat propi no té aturador: ¿Per què perdre el temps fent la revolució espanyola o criticant-la, quan aquesta no és la causa prioritària? Senzillament per això: encara estem dins Espanya, i la qüestió catalana depèn dels interlocutors de Madrid. Si Podemos guanya a Madrid —o en condiciona les majories— l'escenari és un altre; si Podemos guanya vots a Catalunya, el sobiranisme no creixerà entre aquells sectors que busquen en l'estat propi un marc més social, i que podrien veure'l més ben dibuixat amb la retòrica forta de Podemos que no amb la indefinició estratègica —i lenta i ambigua— que sovint fem del futur nacional.

La cosa té el seu interès, doncs: però el que em fa ballar més el cap és això de ‘la casta'.

Podemos ha resumit amb un sol concepte tot un programa polític, i d'una manera que em preocupa. Per Podemos, hi ha l'anomenada ‘casta política', crosta que li ha sortit al sistema i que li impedeix ser més just i social. ¿Què és la casta, però? Ben bé no té definició: és simplement una manera fàcil de difamar l'altre, de tancar-lo en una categoria —indefensable però claríssima—, de cenyir-lo a una explicació que el desactiva i ja el fa d'inici sospitós. Això de fer grups, definir-los sense coherència, injuriar-los, marginar-los, desqualificar-los com interlocutors vàlids —ni tan sols es pot abraçar els seus membres!—, i apartar-los d'allò digne de tenir present és una estratègia vella i menyspreable, maniobra que hauria de ser criticada de manera més ferma pels que es dediquen a observar de manera crítica les coses que ens passen.

El discurs de ‘la casta' és preocupant; ens diu que hi ha una gent intocable. Serveix com a antídot per no haver de pensar ni d'escoltar: s'és "casta" i ja està, i això ha de ser ‘escombrat' del sistema. Jo estic d'acord amb què hi ha una classe dominant que s'ha garratibat en el poder i que continua gestionant el país més en benefici propi que no pensant en el conjunt de la ciutadania: però això és tan vell com les democràcies —i les seves elits. La democràcia liberal implica que la governin les elits, però aquestes ho han de ser per mèrits, en virtut de l'excel·lència moral i intel·lectual —al contrari que en els totalitarismes o a les societats tradicionals, regides per la força dels fets o de les inèrcies intocables.

En lloc d'això, el discurs de l'excel·lència aquí es sistemàticament boicotejat a favor dels amics, dels coneguts, de les noies amb bones tetes, dels amants, de les feministes o dels antifeministes, d'allò que ven, d'allò que fa rialles, o d'allò que fa por. D'allò que mou les audiències o fa bullir l'olla o passar el temps. Aquest és un país governat per les emocions fortes, i no per les raons i els arguments fonamentats. Ningú refà les ansietats amb un pensament millor; no! Aquí riem i insultem i passem a una altra cosa, brindem. Vivim una mena de tirania d'allò més cridaner, que lesiona la preocupació per allò que sí que és excel·lent i val la pena d'escoltar i de seguir. Podemos, doncs, és "casta" en aquest sentit, perquè tampoc ve a fer res més que a cridar de nou les velles consignes.

Sí, perquè tot són castes, si ho pensem bé…: la casta de la gent de dretes amb les seves pors i odis i les seves Sebago i jerseis de colors pastel; els d'esquerra radical, amb les seves samarretes negres, els seus pentinats descurats i les seves sandàlies; la casta d'aquella esquerra d'Starbucks i iPhone6; la casta dels intel·lectuals amb els seus referents rars i inintel·ligibles per la majoria; la casta dels tertulians amb les seves històries fora d'antena; la casta dels filòsofs amb les seves càtedres servils i els seus deixebles llagoters; la casta dels amants dels llibres que tanmateix després no saben fregir un ou; la casta dels futbolistes i les seves models amb tanga de contraportada; la casta dels pescadors de tonyina i la dels pescadors professionals; la casta dels surfistes amb ànima de neoprè; la casta dels fanàtics i dels fanàticament antifanàtics; la casta dels poetes amb els seus llibrets que només llegeixen entre ells; la casta dels escriptors que no escriuen; la casta dels intel·lectuals radiofònics; la casta dels periodistes, tan temorosos de perdre la feina; la casta dels crítics literaris, amb la seva borsa sentimental, plena de preferits i de postergats; la casta dels que fan maridatges i posen reducció de vinagre de Mòdena a totes les ensalades de diumenge… No s'hi pot fer més: tot són castes i maneres de matar puces. Encara que la llibertat hauria consistir en pensar més enllà de la pròpia casta, és a dir, superar els ressentiments i els prejudicis i tocar-li els pits a l'excel·lència.

Tothom és casta, perquè tota societat ho és de castes i de classes, de tribus, d'idees, de mentalitats i de paradigmes. Que hi hagi algú que digui que uns altres són ‘casta' i ell no és una absurditat, potser ideològicament dirigida amb motius estratègics que hem de denunciar, perquè potser no hi ha res més castís que la farsa de ‘la casta'.

Fins aquí, doncs, perquè tampoc no em paguen gaire, per escriure aquests articles; i m'arrisco a què em facin coix per quatre pessetes. Potser si fos part de ‘la casta' escriuria a més llocs i arribaria a final de mes, fins i tot trobaria solidaritat entre ‘la casta' dels articulistes. (Un dia seré ‘casta' i ja veuran quin somriure que faré!) Però de moment aquest és el preu que pago per no ser de cap casta determinada: la soledat del descastat, senyoreta, anem passant que fa fred. L'any vinent serà millor, macos, o potser tampoc. Records a la família. I etc.

 
 

Comentaris