Va ser un 7 d’octubre de 1943. Eren dos. Duien una bomba de mà, un ganivet i dues pistoles. Li van fer pam i pipa a la vida. Una, dos i tres. A la tercera. La última nit era molt de nit. Un altre cop davant la dalla, però ara “com a guies d’una patrulla britànica van tornar a passar pel riu i van ajudar a eliminar un post de sentinelles alemanys”. Pam, pam de la vida. Un dels dos va caure ferit. L’altre “el va ajudar a caminar mentre li va ser possible i després se’l va carregar a coll-i-be, van arribar tots dos al riu, on van pujar en una barca que els va dur a la ribera del costat aliat”. Se’n va assabentar molta gent. Ho diu el diari. Ho explica el periodista nord-americà John Lardner al The Evening Sun de Nova York. Sí, “els dos primers homes de totes les nostres tropes que van travessar el riu Volturno”. A Nàpols. Van treure un dels taps del desaigua. La invasió d’Itàlia. El riu separava l’exèrcit alemany i l’aliat. El sud d’Europa es començava a desembossar. I ara faltava el nord. Arribaria. 6 de juny de 1944. Batalla de Normandia. Aquells dos dels “nostres” eren Ferran Esteve i Josep Vilanova. Dos catalans. 26 i 23 anys. Portaven lluitant des de 1936. I van empalmar amb la Guerra europea. Què feien allà?
I què feia un noi del ripollès al Pacífic? Què feia Lluís Vallés de Molló a les filipines a les ordres del general MacArthur? El 1936 tenia 16 anys. Formava part de les milícies catalanes. També ho va viure tot…. i el 1945 era tinent d’infanteria de la marina nord-americana. Com? “No sóc l’únic, hi ha molts catalans que han combatut i combaten en les files de l’exèrcit nord-americà”. I això, fillet? “Nos han dit que lluitem per la llibertat del món. I això em fa pensar que no sols he lluitat pels Estats Units, sinó també per Catalunya”. Expliquem-ho.
Bé, que ho expliqui un soldat de la nostra Guerra. L’escriptor Joan Sales. Si “havíem pres part com a voluntaris a la guerra d’Espanya és perquè als nostres ulls aquella guerra no era civil, que ens hauria repugnat, sinó nacional: una guerra per les llibertats de la nostra pàtria. Una altra cosa ens definia, sense la qual no hauria tingut sentit per a nosaltres l’esforç de publicar-los: la voluntat d’organitzar una unitat que, sota la nostra bandera i reconeguda en tant que pels Aliats, combatés al seu costat en la guerra mundial que aleshores es trobava en el seu fort. D’aquí la nostra estreta connexió amb els coronels Enric Pérez-Farràs, que havia llançat una crida a favor d’aquella idea, i Vicenç Guarner, que treballava per fer-la possible valent-se de les seves relacions amb elements militars nord-americans facilitades pel fet d’ocupar un càrrec a l’Estat Major de l’exèrcit mexicà. Malauradament no podíem establir contacte amb el coronel Frederic Escofet, que havia quedat atrapat a Europa en territori ocupat pels nazis. Els consideràvem els nostres caps; en la nostra intenció, els Quaderns havien de ser sobretot un mitjà de propaganda al servei d’aquell propòsit. Crèiem que si no era per prosseguir el combat per Catalunya no hauria valgut la pena exiliar-nos i que la famosa “taula de la Pau” de què tant es parlava durant la guerra, i a la qual algun benaventurat donava per segur que seria invitada Catalunya encara que no féssim res per guanyar-nos-ho, seria una “taula d’en Bernat”.
És una de les raons per les quals Sales i el seu grup van promoure la creació de la revista més combativa de l’exili: Quaderns de l’exili. És clar, no va poder ser. No va ser així. Ni unitat catalana, ni escamot, ni res. Però, però… com explica el 1944 la publicació: “El dia que es puguin reunir totes les dades i formar la història de la participació individual dels nostres compatriotes en la guerra universal contra el feixisme, molts es trobaran amb una grossa sorpresa. Acabada la primera guerra mundial, es va constatar que, en proporció al nombre d’habitants dels respectius països, hi havien mort més catalans que no pas ianquis, la qual cosa no va obstar que, com que la participació catalana no havia tingut caràcter oficial -nacional- el nostre país no fos ni esmentat en els tractats de pau subsegüents. ¿No valdria la pena de fer per manera que tants de sacrificis, fets a impuls individual, no fossin estèrils?”. I així fins a la Segona Guerra Mundial.
Sempre hem ofert un exèrcit d’individualitats pels demés. Som fantasmes de les altres causes perquè creiem que així podem ajudar a la nostra quan la nostra no té forces. Tenim més força pels altres que per a nosaltres mateixos. Per això tots els nostres soldats són invisibles. Fins i tot el més famós i decisiu: Joan Pujol Garcia. Barceloní. Espia doble: Garbo pels britànics. Arabel pels alemanys. Va jugar una paper clau en l’èxit del Desembarcament de Normandia. Vaja, en alliberar Europa. La informació falsa que Pujol va donar a Alemanya va ajudar a convèncer Hitler que el dia D seria més tard i en un altre lloc. Com tot català és més conegut i reconegut fora que dins. Però lo important és per què va fer Pujol allò? De família catalanista. Ja se n’adonava. Però el 1936 se li va estampar als morros. Com a la majoria de catalans. Va veure arribar el feixisme i també la revolució. Va quedar atrapat per les dos dictadures. La que deia que era “dels nostres” i la “dels altres”. El roig i el negre que dirà Sales. Tot i anar a la Guerra va quedar fastiguejat: “la revolució sempre posa idees contràries a la d’altres elements, idees que s’imposen, i això crea un malestar, sempre crea enemics”. I la clava: “Jo crec més en l’evolució que en la revolució”. Ell, com la majoria dels catalans, és la única tercera via: la de la llibertat. Ni uns, ni uns altres. Però mossegats per uns i altres. I a diferència dels uns i els altres: contrari a la violència, “jo no volia lluitar amb les armes”. Es va fer invisible, com tots els catalans. Ell es va fer espia. Per la llibertat. I va canviar la història de la humanitat. Mentre, Catalunya, paradoxalment, quedava encara més invisible, més esclava, sense llibertat.
Som un exèrcit d’individualitats. Si no acaben amb nosaltres és perquè som franctiradors que estem darrere d’una finestra, sota una estora, dins dels ulls d’un mussol, o barrejats amb un enciam. Imprevisibles, imperceptibles, belluguets, lliures. Això vol dir lluitar, però no vol dir guanyar. Lluitadors, però no guanyadors. Perquè per guanyar, com va dir el Coronel Vicenç Guarner, cal “l’esperit de comandar”. Ordre, obediència, disciplina, sacrifici. I recorda que totes les democràcies modernes: escandinaves, britàniques, suïssa… “han trobat la seva salvació per l’esperit de comandament”. No parlem de Guerra, de bel·licisme, parlem de política, de societat. Cal visió exacta, decisió ràpida i precisa. Cal una unitat.
El nostre únic exèrcit és humà. Per això hem passat de la individualitat a la col·lectivitat. Ara, que fa 70 anys del desembarcament de Normandia, Europa, veu el nostre desembarcament de llibertat. Aquests cinc mil castellers que aixequen humanitat a vuit capitals europees i a quaranta-una poblacions catalanes. El canó de les Human tower for democracy dispara Catalans want to vote. Però el més hipnòtic no són aquests castells humans que s’enlairen d’una manera gairebé sideral. Que fan badar boca i torticolis plaent. No. A mi m’al·lucina la tremolor dels cossos. La tremolor dels braços, de les cames. Aquella tremolor que no fa caure. Aquella tremolor indestructible. Aquella tremolor que electritza els éssers com un fil d’alta tensió a una tempesta. Com tots aquells soldats que van desembarcar a Normandia i els hi tremolaven les cames i l’ànima. Com tots aquells soldats catalans que van lluitar invisiblement al costat dels aliats i als quals un dia haurem d’identificar, reconèixer, homenatjar, explicar… Avui el nostre desembarcament per tots els que van lluitar per la llibertat és aquesta tremolor catalana dels castellers. És l’evolució de la tremolor. Europa, el món, pot veure la tremolor de la nova Normandia per aquest segle. Una lluita silenciosa, invisible, dolorosa, humiliant, tràgica, constant, imaginativa. Però sense armes, sense guerra. És pacífica, humana. És una lluita que tremola junta. És la tremolor de la veritat, com es tremola abans de la llibertat.
