Castellio contra Calví o la llibertat segons Zweig

"A ningú no se li pot imposar creure. La consciència és lliure"

Stefan Zweig, el gran escriptor de l'Europa d'entreguerres, l'inoblidable autor de Moments estel·lars de la humanitat o El món d'ahir (Memòries) té una obra menys coneguda que les seves novel·les o les biografies de Fouché o Maria Antonieta.

Just després del seu Erasme on escriu coses com : "Persevereu en els vostres ideals, seguiu escrivint , doncs la tirania ideològica uniformitzadora no us podrà fer callar", l'any 36, exiliat ja a Londres per l'arribada dels nazisme a Àustria, Zweig publica un exercici bellíssim de tolerància i de defensa del dret a la llibertat de consciència: "Castellio contra Calví".

Ell, que havia combatut com ningú per la cultura alemanya es veia obligat a deixar la seva Àustria natal; ell, el gran amic del seus amics, el referent moral de tota una generació es troba sol, primer i apàtrida, després, un cop Anglaterra entra en guerra; ell, una de les veus més crítiques amb l'absurda Gran Guerra que el portà a militar amb el pacifisme més irreductible, fins al punt d'exiliar-se a Suïssa el 1918 i cridar, amb d'altres intel·lectuals: "som defetistes, no volem cap victòria ni cap derrota contra ningú. Cridem fort la nostra enemistat contra la guerra al món: Soyons défaitistes! Siamo disfattisti"; ell, el gran escriptor de l'ànima i del pensament europeu, un dels forjadors del gust literari occidental, iniciava el camí d'un exili que l'acabaria portant després d'Anglaterra a Brasil on, davant de la desfeta aliada i el triomf de la maquinària nazi, enfonsat i deprimit, incapaç d'assumir les conseqüències de la ensulsiada absoluta del seu món i dels ideals que ell havia defensat tota la vida, se suïcidava l'any 1942 juntament amb la seva dona. Les seves últimes paraules esgarrifen:

"... després que el món de la meva pròpia llengua hagi desaparegut i Europa, la meva pàtria espiritual, es destrueix a sí mateixa. Després dels seixanta es necessita una força especial per començar de nou una altra vegada. Les meves estan esgotades després de tants anys de caminar sense pàtria. Per això crec que és el millor acabar a temps i amb integritat una vida, la il·lusió màxima de la qual era el treball espiritual i el seu bé més preuat en aquesta terra la llibertat personal Saludo a tots els meus amics. Tant de bo puguin veure la sortida del sol després d'aquesta llarga nit. Jo, massa impacient, m'avanço"

En aquest context, doncs, Zweig tria Erasme i un personatge pràcticament desconegut com Castellio (de fet, Sébastien Châteillon) com una paràbola de lluita contra el feixisme i la injustícia. Escull dos homes que s'alcen en un moment determinat contra les dictadures i els opressors, amb les armes de la paraula i la lletra, de l'esperit i la cultura, tot i sabent de bell antuvi que era una batalla perduda. Zweig és, Zweig vol ser, vol veure's reflectit en Erasme i Castellio.

En qualsevol cas, l'èxit del llibre és total. A ningú no se li escapa contra qui apunta Zweig. I llavors, a proposta precisament d'un calvinista ginebrí, Zweig descobreix Castellio. I qui era Castellio?

La història del mosquit que es va atrevir a picar l'elefant. Zweig penetra en la personalitat d'un extremista religiós com Calví, l'elefant, l'instaurador d'una dictadura teocràtica en la que la llibertat personal desapareix per complet; moralista zelós de tota alegria, del cant, les tavernes, l'amor...; guardià del pensament únic, infal·lible, el tirà que odiava qualsevol pensament diferent, la controvèrsia, el talent; i per Zweig, per sobre de tot, l'assassí de Miquel Cervet.

Davant d'aquest personatge, Castellio, un home feble, senzill, insignificant, professor, però que s'alça per defensar la llibertat i la consciència lliure davant d'una Ginebra sotmesa i envilida. Cap dels seus amics no va gosar expressar-se públicament, cap no va escriure que "la consciència és lliure" i que "matar un home no és defensar una doctrina, sinó matar un home". Cap no va tenir el coratge d'enfrontar-se al gran tirà, excepte aquell petit teòleg que va veure com Calví feia tot el possible per silenciar la seva veu. Durant anys Calví persegueix els seus escrits; l'emmordassa mentre la societat ginebrina calla o mira cap un altre costat. Castellio, però, escriu i escriu, a vegades sota pseudònims, i lluny, a Basel (on sinó?) publica per fi un escrit on denuncia que la intolerància religiosa és anticristiana i que les persecucions i els assassinats per pensar de manera diferent al que dicta l'autoritat eclesiàstica són injustificables. Buscar i dir la veritat, tal i com es pensa, no pot ser mai un delicte. A ningú no se li pot imposar creure. La consciència és lliure. Els cristians no poden jutjar-se uns als altres: allà on un és considerat un ortodox, en el país veí és un heretge. Déu és amor i comprensió i tolerància. Castellio, abrandat, segur de la seva raó, acusa. Acusa Calví d'un acte inhumà, de la mort d'un innocent, de la mort de Servet.

Ningú més ha Suïssa ha gosat alçar la veu i menys acusar Calví. El tirà iniciarà una cacera implacable en tots els àmbits per callar aquella veu, l'única, tan clara i pura. Només un atac de cor sobtat el lliurà d'una mort segura com la Servet; en canvi, la mort civil, l'ostracisme i l'oblit restaran molts, molts anys. Només amb el temps alguns estudiosos tornen a Castellio.

Fins que Zweig va gosar comparar el mosquit amb l'elefant.

"La professió de fe lligada al món sempre sobreviurà a la doctrinària i agressiva. Però, sobretot des d'un punt de vista ètic, el coratge exemplar i sense precedent d'aquest home oblidat ha de ser un model per les properes generacions. Quan Castellio, enfrontant-se a tots els teòlegs del món, qualifica a Servet, assassinat per Calví, de víctima innocent; quan rebutja tots els arguments de Calví amb aquestes paraules immortals: "Matar un home no és defensar una doctrina, sinó matar un home", que en el seu manifesta en defensa de la tolerància (molt abans que Locke, Hume, Voltaire, i més brillantment que ells) proclama d'una vegada per totes el dret a la llibertat de consciència, aquest home comprometia la seva vida a canvi de les seves conviccions. Tanmateix, no es tracta de comparar la protesta de Castellio per l'assassinat legal de Miquel Servet amb les mil vegades més famoses de Voltaire en el cas Calas o de Zola en l'assumpte Dreyfuss. Amb les seves accions, ambdós arriscaren la seva reputació i la seva comoditat en la defensa d'un destí aliè, però, i aquesta continua essent la diferència fonamental, no la seva pròpia vida, com fa Sebastià Castellio, qui en la lluita en pro de la humanitat pateix tota la inhumanitat del seu segle amb tota la seva mortífera violència..."

Inoblidable llibre.

 
 

Comentaris