El castellà

"El català no és discriminació sinó oportunitat d’igualtat. El que passa és que a fora de Catalunya et diuen supremacista si penses això"

L’alcaldessa de Vic, Anna Erra, ha trobat el pany però no la clau. Al Parlament, ha llançat aquest dimecres una sèrie de conceptes que grinyolen i més aviat són explosius, però que no deixen de ser grans veritats, a partir de les quals hi ha infinites opinions i lapidacions possibles.

Anotem-los, vinga. 1) «Catalans autòctons», poca broma. D’una, dues, tres o quantes generacions? Què fa que un català sigui més autòcton que un altre? Interessant, provocatiu i estimulant, la veritat. Barroer, també. 2) «Hi ha aspectes físics o cognoms que no semblen catalans». S’entén perfectament el que vol dir, tot i que la qüestió mereixeria una anàlisi una mica més refinada. Tanmateix, si passem de matisos i volem embolicar la troca, a l’Estat al qual estem ara mateix encadenats, si vols que et diguin supremacista, racista o qualsevol altra bestiesa, l’èxit és segur. 3) «La llengua catalana ens iguala». Té tota la raó. El català no és discriminació sinó oportunitat d’igualtat. El que passa és que a fora de Catalunya et diuen supremacista si penses això, perquè troben incomprensible que la humanitat no tingui com a llengua universal el castellà.

Però com que aquí no es tracta (o sí?) de lapidar ningú, fixem-nos en l’immens debat que obre l’alcaldessa de Vic, un debat que no té solucions fàcils des de la hipocresia ni des de cap talibanisme.

És exactament el debat que obre el camí a eixamplar la base, de veritat: com seria una Catalunya independent? Fins a quin punt acceptaria la seva diversitat, la seva realitat cultural? Quines garanties hi hauria?

Sembla que estem preguntant-nos què en fem del català, i certament és així, però en el fons ens estem preguntant què en fem del castellà.

Aquest és el pany, sens dubte, però la clau de l’alcaldessa no hi encaixa.

Si ens deixem d’estratègies partidistes i altres misèries de «pan untado con aceite», la gran qüestió no resolta a Catalunya és què en fem del castellà, què en fem d’Andalusia, què en fem de les arrels espanyoles, més sentimentals que polítiques, o de tantes altres arrels que han arrelat a Catalunya i són tan catalanes com les més «autòctones». Al capdavall, quan i com queda fixat què és autòcton i què no? A l’època ibèrica, romana, musulmana, carolíngia, catalanoaragonesa o hispana? O potser en temps de les invasions indoeuropees?

La gran qüestió és sempre la mateixa: què en farem del castellà? Segons quina sigui la resposta, s’eixamplarà o no la base.

Sense respondre a aquesta qüestió, demogràficament, no hi ha més recorregut que dècades d’empat infinit.

Potser no ho resoldrem en aquesta dècada ni en la següent. I menys encara mentre estem entretinguts amb pressupostos de misèria, amb partidismes electoralistes de curta volada, amb messianismes, amb traumes diversos. No és fàcil passar pantalla de veritat, perquè passar pantalla és més que un eslògan fàcil.

 

Hi ha centenars de milers de catalans, més o menys autòctons, que esperen una resposta. Alguns, no pocs, no saben ni volen saber que viuen a Catalunya. D’altres volen viure a una Catalunya no catalana. Però n’hi ha moltíssims que escoltarien amb molta atenció una idea d’una Catalunya molt catalana i al mateix temps molt respectuosa amb les arrels que, volgudes o no, imposades o no en el passat, ens han fet com som.

Mentre no trobem resposta a aquesta pregunta, anirem donant voltes a la roda dels hàmsters. Té raó l’alcaldessa de Vic: n’hi ha que som més o menys autòctons, però es tracta de què siguem iguals, si és que hem de fer una república del futur i no del passat.

En el fons, el concepte «no em canviïs la llengua» val per a tothom, no només per al català, i obre horitzons per a tothom. Aquest és el desllorigador, la clau que obre el pany i que eixampla la base: com de catalana ha de ser la Catalunya independent? I fins a quin punt serà capaç d’integrar les arrels castellanes, o altres, d’una part importantíssima de la seva gent?

Fins que no fem coincidir el pany i la clau continuarem en el bloqueig. Si trobem la resposta democràticament majoritària, la del pacte, la del respecte, la de les cessions que no són rendicions, la independència serà imparable.

 

Comentaris