1. Qualsevol que s’hagi llegit la instrucció del cas Laura Borràs i n’hagi seguit els avatars arribarà fàcilment a la conclusió que es tracta d’una instrucció inflada artificialment. Si no és per motivacions polítiques, no s’entén de cap manera que se li imputin delictes que poden arribar a sumar 15 anys de presó. És molt més que una exageració, és un acarnissament. En un país amb garanties processals, si et saltes un semàfor no et poden jutjar per assassinat. I no fa cap gràcia: el Suprem, si arriba a jutjar-la, pot perfectament decidir enviar-la a la presó molts anys. Aquests jutges ja han demostrat que no els importa la veritat si la persona jutjada és un independentista. La perspectiva de seure davant d’ells ha ser molt angoixant per a ella i per la gent que l’estima. No es pot frivolitzar amb això. Des de l’independentisme, i a la vista d’una instrucció tan irregular, l’únic vot possible al suplicatori és el No.
2. Laura Borràs afirma que ni tan sols es va saltar un semàfor. Els correus electrònics publicats diuen el contrari. No només se’l va saltar, sinó que va instar un proveïdor a saltar-se’l. Borràs diu que els correus publicats han estat manipulats per la policia, afegint-hi frases. Però la seva versió no és creïble. O millor dit, no ha fet res perquè la seva versió sigui creïble, més enllà de donar la seva paraula. Hauria pogut mostrar els correus electrònics originals, que per força han d’estar al seu servidor, per demostrar que els filtrats a la premsa estan manipulats. No ho ha fet. Hauria pogut querellar-se immediatament per falsificació documental, com va fer Xavier Trias quan El Mundo va publicar el seu fals compte corrent a Suïssa. Tampoc no ho va fer. No és el comportament d’algú que veu publicats a la premsa correus personals seus falsificats o manipulats. La diputada Borràs no pot demanar confiança cega en la seva paraula com a únic argument.
3. Una formació política amb protocols exigents en relació als temes de corrupció hauria exigit a Laura Borràs proves que els correus no eren els seus, i en cas de no haver rebut explicacions satisfactòries, l’hauria convidat a plegar de les seves responsabilitats i a defensar-se en un jutjat ordinari. JxCat ha demostrat que o bé no té protocols, o bé el seu nivell d’autoexigència en aquests temes sí que és directament heretat de Convergència, i ara posa en un compromís ERC i la CUP, formacions que tothom sap que haurien actuat diferent davant del mateix cas.
4. La instrucció judicial del cas és una cacera de bruixes, i JxCat està aprofitant-ho per organitzar aquests dies una altra cacera, la cacera patriòtica del mal independentista. Si ets un bon independentista, només pots dir i escriure el punt 1 d’aquest article. La resta de punts et converteixen en un còmplice de la repressió espanyola. El marc interpretatiu que proposen els de Puigdemont és perillosíssim, perquè convida a pensar que els polítics independentistes no han de retre comptes ni assumir responsabilitats de de cap mena si es salten un semàfor. I cal recordar que això acabarà en el Suprem (el vot d’ERC i CUP és irrellevant, els partits espanyols votaran el suplicatori) perquè ni JxCat ni Borràs van fer el que tocava en el seu moment. És una irresponsabilitat molt gran haver deixat que un cas tan petit arribés a aquest punt.
5. Com que això acabarà al Suprem amb tota probabilitat, ara ja només queda resar. Resar perquè Laura Borràs tingui un judici just i per tant no li toqui entrar a la presó, i resar perquè la pròxima vegada que un polític independentista es salti un semàfor, o ell o la seva formació facin el que toca en el moment que toca. El preu polític i humà de no fer-ho és massa alt.
