En el dia mundial pel medi ambient, el cinc de juny, hi ha un clam que no està sent escoltat. Malgrat l’evidència de la relació directa entre destrucció de la biodiversitat, canvi climàtic i augment del risc de pandèmies, les mesures postCOVID-19 proposades obvien descaradament l’eix ambiental en la recuperació socioeconòmica. La nova normalitat sembla que serà com la vella, la de la crisis climàtica en un sistema depredador de recursos i territoris en benefici d’uns pocs. No podem seguir més amb la política de moltes declaracions institucionals i poques concrecions efectives, ens hi va la salut.
A casa nostra, aquests dies, el debat virulent sobre la creació de l’Agència de la Natura s’ha tornat tan mediàtic com incomprensible vist el futur que ens cal afrontar col·lectivament. Partim del fet que la conservació de la natura pateix un mal endèmic des de fa dècades: les competències han estat fragmentades entre departaments, la manca de finançament és estructural i hi ha hagut poc interès polític. La llei que s’ha d’aprovar al Parlament el proper 17 de juny, treballada durant més de tres anys i d’ampli consens, no vol més que posar ordre competencial al desgavell administratiu, aplicar l’Estratègia del Patrimoni Natural i la Biodiversitat de Catalunya que tenim aprovada i gestionar els recursos del Fons del Patrimoni Natural, creat el 2017 amb el Conseller Josep Rull com a principal abanderat.
Actualment estem lluny de complir el marc internacional en matèria de conservació i ús sostenible del medi natural i de la biodiversitat. El vint de maig passat la Unió Europea va aprovar l’Estratègia de Biodiversitat 2030 amb el lema “Portem de nou la Natura a les Nostres Vides”, fent prioritari un plantejament contrari al dels detractors de la nostra futura Agència. No podem optar aquí per treure la natura de les nostres vides i anar a la contra d’un model de gestió habitual i consolidat en molts països europeus. A França, per exemple, fa anys que l’Agence de la Biodiversité existeix i ara tot just acaba de fusionar-se amb la direcció de forests, trencant el fals mite que enfronta el món de la gestió forestal amb els conservacionistes.
No aprovar l’Agència de la Natura seria un error de dimensions incommensurables, un retard històric que Catalunya no es pot permetre. Si el dubte existeix però, és degut a les pressions de determinats sectors rendistes, anacrònics i conservadors, que malden per mantenir l’status quo tradicional i el poder local que els ha permès, fins ara, beneficiar-se del desgavell administratiu i competencial que tenim. Sempre han estat hostils als plantejaments conservacionistes i, al llarg dels anys, han intentat sistemàticament impedir els avenços en la creació de la xarxa d’espais naturals protegits del nostre país. Uns espais que, cal recordar-ho, aporten al territori deu euros de benefici per cada euro invertit.
El canvi és a millor, per una gestió de la natura a l’alçada dels reptes actuals, on la inversió en els territoris rurals és cabdal per tal de mantenir-los vius. Un món rural amb veus, sensibilitats i oficis diversos, però pel que s’han autoatorgat la representació uns pocs, volent-nos callats a molts altres que també hi vivim. La utilització d’un discurs antiurbà, barcelonafòbic i basat en estereotips que pretenen emfatitzar les contradiccions entre el camp i la ciutat, no fa més que enfrontar maliciosament les respectives classes populars tot emmascarant els problemes comuns de fons que hi ha al darrera. Som un sol poble, amb territoris que es necessiten mútuament i dinàmiques interdependents.
I és que la conservació de la natura no és el problema real del món rural. Al contrari, la seva degradació i les dinàmiques de despoblament són una conseqüència més d’un sistema capitalista global basat en l’explotació dels recursos i les persones. El món de la pagesia malda per sobreviure a l’especulació amb els preus del mercat i a una nefasta Política Agrària Comunitària. Mentrestant, veu com les prioritats d’inversió de les administracions en el territori rural segueixen segrestades per l’agroindústria, abandonant les petites explotacions familiars i la pagesia de proximitat a les lleis d’un mercat que les dessagna i les farà desaparèixer irremeiablement. El debat hauria de ser sobre el model de desenvolupament que volem, no sobre una eina que no farà més que contribuir a mantenir un món rural viu.
És fals que no s’hagi escoltat el territori durant el tràmit parlamentari, com també és fals que aquest no tingui veu en el nou organisme públic. L’Agència preveu uns òrgans de representació territorial, descentralitzats, democràtics, de participació i col·laboració activa en la presa de decisions per part de la societat civil i el conjunt d’actors del territori, que mai abans cap organisme de la Generalitat havia tingut. Justament, el seu caràcter obert, participatiu i inclusiu és la gran por d’aquells lobbys que, fins ara, han gestionat el territori a la seva manera, en benefici propi i mantenint uns privilegis que, la majoria d’habitants del món rural, no tenim. Ara tothom hi tindrà representació i veu. Nosaltres, els conservacionistes, els que pensem en un futur digne per tota la gent que viu al món rural, també.
President, no només volem l’Agència de la Natura, la necessitem ben dotada i amb capacitat de gestió per avançar cap a un futur sostenible en el que tots plegats siguem capaços de cuidar el medi natural per cuidar-nos a nosaltres mateixos. I és que, ara menys que mai, no podem tirar la Natura a la paperera de la història.
