Carta oberta a un amic no liberal

"Quan dic no, ¿a què dic sí?"

Benvolgut Quim Torra:

Em demanes, molt amablement, que expliqui per què crec en el pensament liberal… Liberal: la veritat és que aquesta paraula ja fa una mica de basarda, oi?; molta gent, només de sentir-la, es posa les mans al cap i es fa enrere, relacionant-la amb la dreta més estúpida i més curta de mires.

Per què crec en el pensament liberal? M'explico, doncs: crec que la finalitat de la política ha de ser l'individu, fer-lo més lliure i menys esclau. En un diccionari filosòfic francès vaig llegir una bona definició del que separa les esquerres i les dretes; deia: "La dreta treballa per la grandesa de França; l'esquerra per a la felicitat dels francesos". Doncs bé: el liberalisme treballa per a la llibertat de tots, sense definir en què consisteixi la teva felicitat (deixant que cadascú la busqui a la seva manera), i apostant per alguns valors que ens facin més grans, en el sentit de més madurs i més capaços.

¿Què ens fa esclaus? Principalment dues coses. Les necessitats materials i les pors. El liberalisme creu que l'home és més lliure si a la societat hi ha riquesa, si l'home pot determinar la seva vida sense servituds materials; per això creu en l'economia de mercat, basada en la lliure empresa i en la propietat privada: afirma que és el millor mecanisme per a redimir les necessitats materials humanes. Cap sistema ha demostrat més eficiència a l'hora de crear riquesa que el capitalisme —sotmès a les lleis que emparin la llibertat de tots, però, no només dels qui remenin les cireres.

¿Com redimir-nos de les pors? Mitjançant la cultura. Sense cultura, formació, coneixement, l'home és tan esclau com sempre; tan servil és l'home miserable com l'home sense discerniment —esclau dels vicis i les passions més primàries. Als meus ulls, aquí hi ha l'assignatura pendent a les nostres democràcies: s'ha alliberat l'home de les fatalitats més elementals de la nostra condició —menjar i seguretat física—, però no se l'ha fet més lliure mitjançant l'intel•lecte i la cultura.

La finalitat de la democràcia ha de ser la il•lustració. L'home no és lliure si és ignorant. Tan miserable i dominat està l'home que no pot valer-se per ell mateix perquè no té les necessitats més bàsiques satisfetes com l'home que ho ignora tot i viu sotmès a les supersticions, als mites i a les desconfiances, sense ni la noció més remota del que és el bé i la virtut.

Fixem-nos en els escàndols de corrupció: tots són homes sense cultura, pobres desgraciats esclaus del vici; homenetxos titelles, capaços de caure en l'abjecció per un vestit, un rellotge, un cotxe o uns terrenys: ja eren presoners de la seva barroeria abans d'anar a la presó. Jo els faria tancar en una biblioteca.

Aquesta és la mena de liberalisme en el que crec. Ara bé: hi ha una sèrie de personatges bastant antipàtics que s'han apuntat al liberalisme amb una excusa molt abjecte: desmuntar l'Estat del Benestar. El mercat, l'economia de mercat, ha resultat ser un dels escassos mecanismes que ha aguantat tots els canvis des de fa dos segles: tot ha caigut menys el capitalisme. D'aquesta resistència n'han conclòs que el mercat és la gran panacea i volen mercantilitzar-ho tot: des de la sanitat a l'educació.

Crec que hem de lluitar per una societat lliure basada en l'economia de mercat; però no per una 'societat de mercat', tal com voldrien aquests liberals de saló, els quals tampoc acaben de ser lliures de la seva necessitat insaciable de diners i de negocis. Si el liberalisme no ens allibera d'aquesta set de riquesa salvatge no és liberalisme vertader, no és genuí liberalisme.

Hi ha tòpics liberals; hi ha els tòpics dels progressistes envinagrats i ridículs, que han vingut a fer-nos conformistes i servils. Enfront d'ells, però, han crescut uns altres dogmàtics, una sèrie de gent que s'ha apuntat a un altre seguit de principis rígids, aplicats de manera automàtica, sense reflexió ni enteniment. Fa vint anys era moda el progressisme del políticament correcte —reciclat de les consignes putrefactes de Moscou—; ara ho és tot el contrari —ben fresc i empaquetat des de Texas—, però sense que s'hagi fet res més que canviar el color de les consignes. Les ideologies passen i moren: l'estupidesa humana, però, és indoblegable. Tanmateix, el liberalisme sap d'aquesta estupidesa, sap que és irredimible, i no es vol enganyar: tan sols és una forma de dominar-la, de mantenir-la dins un estat poc nociu.

Hi ha un progressisme barroer i fastigós; però també hi ha un suposat liberalisme estúpid que pregona que els partits socialistes dels nostres països ens portaran al Gulag, que Israel mai s'equivoca, o que tot el que fan els EUA és extraordinari. Hi ha el liberal amb halitosi, que quan s'avorreix surt a fer caça de bruixes igualitàries. Hi ha un liberal que embruta la tradició que diu assumir, però que ignora alegrament des de la taula del restaurant on es menja les ostres més curtes de mires.

Quan un liberal fa de la seva ideologia un escut per no veure la realitat deixa de ser tan poc liberal com ho era Stalin. Hi ha un liberalisme fals, un liberalisme que no s'ha alliberat del tòpic i aplica suposades veritats incontestables de manera automàtica. El progressime imbècil ha topat amb un altre arsenal de poca-soltades de signe aparentment contrari, amb les quals, però, comparteixen molts trets comuns —els pares intel•lectuals d'aquests dos moviments són els mateixos, a més, els dos vénen directament de Saint-Simon i Comte.

Perquè aquí hi ha el punt decisiu: el liberalisme és una forma d'escepticisme social. Després del fracàs de les grans utopies, els liberals no poden caure en un altre utopisme grotesc, el que pregona la felicitat humana universal de la mà de la democràcia i del lliure mercat. Ep: que pot ser sigui així. Però no podem fer croades!

El liberalisme ha de ser una forma de reflexió gradual, una tecnologia social progressiva, un pensament ondulant, no un "peti qui peti" de bones intencions aplicades a la força, que pot portar-nos a resultats desastrosos —potser no tan desastrosos, però— com els projectes socialistes.

Si l'home d'esquerres del segle XX creia en la igualtat total de la societat comunista; ara l'home liberal del segle XXI creu que la felicitat humana universal arribarà en un gran mercat mundial lliure regit per poders democràtics: un altre forma d'utopisme. Res m'impedeix de pensar que durant el pròxim segle es cometin barbaritats socials enormes sota la bandera del lliure mercat i de la democràcia— tal com abans es cometeren en nom de la igualtat, la fraternitat, la legalitat, la raça o la classe proletària.

Però tot i així s'ha de ser liberal, per salvar el liberalisme dels estúpids, tant dels estúpids que volen fer-nos retrocedir com dels que, en nom de la llibertat, ens farien esclaus a tots, tal com ho són ells de les seves trivialitats, unes trivialitats que, repetides a l'orella que toca com a veritats absolutes, et porten a escriure a un diari que paga bé i a seure una taula de tovalles de seda. ¿Quin liberalisme hi ha si no hi ha llibertat de pensament? El cor del liberalisme és escèptic. ¿Com poden dir que són lliberals si, d'una hora lluny, se'ls nota que no tenen ni cultura ni educació, si només fan que insultar i fer llistes negres, posar-se la corbata i amb un aire petulant dir: "mort als funcionaris, això ha de privatitzar-se"? Una cosa és racionalitzar el funcionariat i l'altre és no ponderar ni distingir.

Espero, senyor Torra, que aquestes paraules li hagin donat un indici del que m'atreveixo a pensar.

¿Coneix un llibre, senyor Torra, de Joan Fuster, un llibre que recull tots els aforismes del descregut de Sueca? N'hi ha un que diu: "Quan dic no, ¿a què dic sí?"

Doncs res, serveixi això com a recomanació literària.

Una abraçada liberal i forta

 
 

Comentaris