Carta d'una jove al 9-N

"Un vot, i un Sí, demostren que formeu part d'una societat on paraules teòriques com democràcia són  de veritat i es poden tocar"

El Guillem, un nen que viu a l'Hospitalet, aviat farà 5 anys. La meitat de la seva família parla en castellà i l'altra en català, i ell tant aviat canta en castellà com li surt un accent del cantó d'Olot. A la seva escola pública més del 80% dels seus amics vénen de fora, des del Senegal a Rússia passant per Equador. S'hi ensenya en català, que és la llengua que es parla aquí, però no hi ha cap idioma, bandera, religió, color ni llei que capaç d'aixecar murs i fronteres, als seus 
ulls. Mereix viure en un país en què, com al pati, sigui normal i habitual utilitzar coses pròpies com la llengua per aprendre i aplegar les diferents maneres de jugar, viure i entendre el món.

La Júlia, amb disset anys i havent viscut sempre a Móra d'Ebre, es pregunta què serà d'ella l'any que ve quan baixi a viure a Barcelona, què farà, si tindrà futur, etc. Astutament ha decidit estudiar una enginyeria, que li donarà sortides aquí o allà, però cada tarda quan torna a casa dedica tot el seu temps i la seva ilusió a tocar el clarinet, preparant-se les proves per entrar al Conservatori. Més que res, per si un dia la música és un camí possible, si l'art i la cultura un dia reben el valor que mereixen tant en el camp de l'educació com en el dels serveis, i troben el seu lloc en un món que, al cap i a la fi i com la Júlia fa temps sap, podria ser molt millor. 

La Sara és de La Jonquera, tot i que fa temps que sent un peu més fora que dins. Estudiant d'arquitectura a punt d'acabar la carrera amb 24 anys, sens dubte no és aquí el camí més ample. Havent viscut realitats molt diferents, llocs on les discussions polítiques estan anys lluny per davant dels problemes de casa, les condicions de treball i les ofertes formatives infinitament millors, encara se li fan petits en comparació amb el lloc que se sent seu. A canvi 
de les dificultats i la pinta costeruda del camí que té al davant, sembla que l'energia i les ganes que se li desperten aquí ho hagin de poder tot, que no hi hagi res impossible. 

L'Isma, que té 32 anys i viu a Borredà, no fa pas tant va prendre una decisió difícil, deixant enrere una feina de recerca a la Universitat per muntar un Startup al poble que l'havia vist créixer. Cada dia lluita per no cremar-se i l'entristeix veure que si les coses no canvien la gent com ell seran animals en perill d'extinció, i als pobles petits i preciosos del territori català només hi quedarà el record del que van ser. Quan té un xic de temps per somiar, imagina un 
país modern i global on sigui possible, també des de llocs remots, dipositar tot l'entusiasme, ambició i ganes que té de viure i de treballar. 

El Javier, que té 50 anys i viu a Balaguer, és funcionari i ja en fa més de 30 que posa al sector públic la dedicació que molts es plantejarien només per un negoci particular. Ha contemplat amb desencís com les retallades en sanitat i educació tiraven per la finestra la qualitat dels serveis públics catalans que tanta gent, com ell, s'havia esforçat per nodrir. Avui es pregunta, frustrat, quant de temps caldrà, si serà mai possible, i si ell i la resta de professionals tindran prou energia per tornar a lluitar i defensar el model de serveis públics en el que creuen, front a interessos privats i polítics d'una escala que ni tan sols coneix. 

La Pili acaba de fer 57 anys i ja en fa més de cinc anys que està a l'atur, pel tancament d'una petita empresa on havia treballat tota la vida, els amos de la qual s'estima de tot cor. A les tardes, veu amb impotència a la televisió com la classe política s'enriqueix corruptament mentre a casa fan mans i mànigues per pagar els estudis dels fills, amb unes matrícules d'universitat que fan difícil distingir la pública de la privada. Qualsevol cosa que soni a trontolleig de la classe política (ja sigui el tema català, com la irrupció de partits petits i nous), li esbossa un somriure tímid. 

El Cerni té 68 anys, és catedràtic d'una universitat pública i li queda ben poc per jubilar-se. Està satisfet de la feina feta al llarg de la seva carrera professional, del camí que creu haver obert a la generació que el segueix, dels mèrits aconseguits també a casa, on als seus fills "mai els faltarà de res". Atònit, veu com el seu món, que semblava viatjar dalt d'un tren d'alta velocitat, s'ha estavellat... Es pregunta com d'il·lesos han quedat ell, els seus companys, i les 
seves accions, i el preocupa cada dia més quan arribarà i com hauria de ser el tren on viatjarà el seu nét, que està a punt de néixer. 

El Pere ja no hi és. Ell, orfe de pare i de mare després de la guerra, va créixer en un país sense llibertat, sense oportunitats, sense més direcció possible que lluitar per sobreviure i construir-se un futur. Va caldre molt d'esforç, més del que ell pensava que cap generació que el seguiria hauria d'imaginar, però amb els anys la vida el va compensar amb els millors somriures. Amb els ulls encansats va tenir encara temps de veure que, després de tot i malgrat les condicions ara siguin millors, molta gent haurà d'arrancar de ben avall. Ell no hi serà, però si hi fos, a les seves mans no faltarien la valentia, la força i la voluntat de moure's i actuar quan, als ulls de persones amb més estudis i enteniment, gairebé tot era impossible i inútil. 

Jo sóc una Sara, però de Berga, també de 24 anys, feliç d'imaginar un futur amb més d'un camí possible, tots ells molt diferents, i amb la il·lusió de tenir eines per poder-me'l construir. 

Tu que em llegeixes, qui ets? 

Diumenge, votaré SÍ SÍ. No ho faré com ho hagués fet la meva versió "Júlia", de fa uns 7 anys, quan era independentista perquè havia nascut així. Ho faré, de moment, per sacsejar la política, l'Estat, la gent, i el món en què vivim i que penja d'un fil. Ho faré en nom del meu Pere, que era el meu avi, amb el convenciment que em dóna pensar en els Cerni, Pili, Joan, l'Isma i Júlia, que a la meva vida encarnen persones que conec, i, sobretot, per al meu Guillem. 
Suposo que vosaltres també teniu algú que encaixa en aquesta història. Si penseu en ells, voteu. I m'atreveixo a dir més: tant per vosaltres mateixos, us importin Catalunya i la seva independència o no, com pels vostres personatges, a qui no necessàriament els guia cap ideologia política ni cap bandera, voteu que SÍ: 

De moment, en primer lloc el vot, sigui el que sigui, i en segon lloc el SÍ, i per aquest ordre, són un revés a una realitat que no és prejudici meu, és veritat i ens l'han deixat ben clara; una realitat que despreciem i ens afecta a tots, a uns de manera més dura que a d'altres. Un vot, i un SÍ, demostren que formeu part d'una societat on paraules teòriques com democràcia són de veritat i es poden tocar, i que afronta els problemes d'avui d'una manera diferent a aquells els van crear ahir, encara que, per ells, aquesta manera no sigui lícita. 

PD: per aquells que us sentiu totalment desvinculats d'aquesta història i, per bé o per mal, no identifiqueu cap personatge en el vostre entorn, recordeu el que va dir un gran savi: "que a tu no t'interessi la política no vol dir que la política un bon dia no s'interessarà per tu". 
Pericles CA

 
 

Comentaris